Les hores, de Josep Pla amb Lluís Soler, Manel Bernad, Sílvia Soler, Dolors Martínez i Rafael Bigorra

Escriptor. Fill d'una família de petits propietaris rurals, estudià el batxillerat a Girona i, després de començar medicina, estudià dret a la Universitat de Barcelona.

De precoç vocació, debutà en revistes comarcals - Revista de Gerona, Baix Empordà, Cenacle de Manresa, etc - i redactà nombrosos escrits de creació literària que no foren publicats.

Com a periodista professional, començà el 1918 a Las Noticias i passà després a La Publicidad on continuà en la seva etapa catalana i, com a corresponsal, a La Veu de Catalunya. Col·laborà també en els diaris de Madrid El Sol i Fígaro, i a moltes altres publicacions, entre les quals La Revista de Catalunya.

Els anys compresos entre el 1919 i el 1939 es caracteritzen pel fet de discórrer fora de Catalunya com a corresponsal de premsa: França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid, etc, foren les seves residències habituals o l'objecte de viatges especials per tal de trametre cròniques periodístiques, la major part polítiques i algunes de caràcter cultural. D'aquesta etapa són els primers llibres: "Coses vistes" (1925) és - després d'"Enric Casanovas" (1920) i "Negre i Taronja" (1924) - el descobriment d'un gran escriptor, assenyalat, entre altres crítics, per Carles Riba. A continuació, "Rússia" (1925), "Llanterna màgica" (1926), "Relacions" (1927), "Vida de Manolo" (1928), etc. Polèmic i bel·ligerant en els escrits polítics, sense participar activament en la vida pública - treta la curta etapa en què fou diputat provincial de Girona pel districte de la Bisbal (1921) -, fou un propagandista de la Lliga i de Cambó.

Arribada la guerra, marxà de Catalunya i féu llargues estades a l'estranger i a l'Espanya franquista. L'any 1939 s'instal·là definitivament a Catalunya, sense moure's pràcticament de l'Empordà. La postguerra significà, en primer lloc, una temptativa de justificació política - "Historia de la Segunda República Española" (1940-41), molt criticada i, fins i tot, rebutjada posteriorment pel mateix autor - i, després, una llarga meditació sobre la guerra civil, que condemnà repetidament. Escriví en castellà alguns llibres i, setmanalment, col·laboracions a la revista Destino.

Fins el 1956 publicà "Cadaqués" (1947), "Bodegó amb peixos" (1950), "L'illa dels castanyers" (1951), "Pa i raïm" (1951), entre d'altres. El 1956 féu, d'acord amb Editorial Selecta, una primera temptativa de recollir les seves "Obres completes", que s'interrompé a la mort de l'editor, després de publicats vint-i-nou volums. Comprenia l'edició alternada d'obres inèdites i de reimpressions. Entre les primeres cal destacar la continuació d'algunes sèries - "De l'Empordanet a Andorra" (1959) - i la publicació d'obres originals - "Un senyor de la Terra del Foc" (1961) -, però l'aportació més important fou la publicació de nou volums d'"Homenots" (1958-62).

L'"Obra completa" comprèn quaranta-cinc volums - prop de trenta mil pàgines - i no recull, encara, tots els seus escrits periodístics ni l'obra escrita en castellà. Entre els llibres inèdits que comprèn hom pot esmentar "El que hem menjat" (1972) i la novel·la "L'herència", inclosa a l'"Àlbum de Fontclara" (1972). La grandesa d'aquesta obra resideix essencialment en l'escriptura, la qual uneix a la utilització d'un llenguatge popular una riquesa imaginativa verbal extraordinària. Les seves obres poden considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vista pels ulls - a estones, irònics, i a estones adolorits - d'un home que lamenta l'esfondrament del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l'adveniment de l'era industrial i urbana.

El 1968 fou instituït el Premi Josep Pla en honor seu. El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat.