Diari d'un setembrista, (Bromera, 2007). LLL
Jordi Llavina
El segon llibre de poemes de Llavina, després de La corda del gronxador, reincideix en l'aproximació poètica a l'amor que l'autor fa a través de les coses de cada dia: la roba, els aliments, llapis i pinzells, la llet, el cafè, el terròs i la vinya... amb un llenguatge acurat i un cert to elegíac, com sorgit de qui viu en un món paral·lel que sura a tres pams de l'altre, tal com, per exemple, llegim al primer poema d'una anomenada "Suite de l'adolescència (dos relats)": "Ell li entrega el poema/ (un poema d'amor)./ Per la cara que fa la noia en rebre'l,/ sembla que hagi lliurat/ uns arpiots bruts de terra fangosa/ a un submarinista que està a punt/ de cordar-se l'arnès/ amb l'ampolla d'aire a l'esquena" (els arpiots són unes aixades amb pues en comptes de pala). Un digne successor d'Àlex Susanna.

Los juegos de Mastropiero (Península, 2007). LLLL
Carlos Núñez
(Sona Teorema de Thales de Les Luthiers)
Llibre extraordinari, a mig camí del llibre-joc, l'estudi erudit, l'antologia i les memòries, que ens proposa Carlos Núñez Cortés, un dels cinc components del famós grup argentí Les Luthiers, fundat pel descendent de catalans Gerardo Masana ara fa 40 anys. Núñez inventaria els millors jocs de paraules del grup dividint-los en 40 capítols que tanca amb un enigma (un enigmastropiero, per entendre'ns) que el lector pot intentar resoldre. N'hi ha de tot tipus: lipogrames, acròstics, perogrullades, oxímorons, criptogrames, palíndroms, tautogrames, anagrames, paronomàsies, calamburs, embarbussaments... Al capítol "Trabalenguas", per exemple, explica la primera gira que els va portar a Barcelona en 1974, quan ningú no els coneixia encara i actuaven en teatres semibuits. A Barcelona, van actuar al Poliorama, a la Rambla, i Núñez es va fer amic d'un acomodador "con quien nos contábamos chistes e intercambiábamos juegos de palabras y acertijos. Apenas llegar me enseñó este trabalenguas en catalán "Setze jutges d'un jutjat mengen el fetge d'un penjat. Si el penjat es despenja, els setze jutges del jutjat no podrnan menjar més fetge del penjat". Imprescindible per a fans de Les Luthiers i per a la gent que aprecia allò que el pare Batllori anomenava "l'humorisme trascendent".

El quadern daurat (Edicions 62, 2007) LLLL
Doris Lessing, en traducció de Víctor Compta
(Sona Mamy dels Top Pop)
62 recupera la magnífica traducció que Víctor Compta va publicar fa sis anys de l'obra emblemàtica de l'última premi Nobel. El quadern daurat és una d'aquelles obres literàries amb una irradiació generacional que les transforma en fenòmens socials. En aquest cas, els moviments feministes dels anys seixanta el van adoptar com a quadern de bitàcola, gairebé com a catecisme i arma llençadissa en la guerra dels sexes, tal com la mateixa Lessing constata amargament en un pròleg escrit deu anys després de publicar-la. Literàriament el Quadern Daurat és una obra molt sòlida, d'una gran intensitat malgrat una certa tendència a la disquisició. Lessing proposa una novel·la (Dones lliures) que actua bàsicament com a sumari o esquelet de l'obra, i hi interpola els diaris que escriu un dels personatges, Anna Wulf, separats temàticament en quatre quaderns de notes: el Negre, el Vermell, el Groc i el Blau. Al capdavall, els quatre es fonen en el Quadern Daurat del títol, en un llibre que, en paraules de Lessing, "fa el seu propi comentari". Recomanable més enllà de militàncies.

És de fa mig segle, però acaba de sortir, per primera vegada, en català: Sempre en capellà (Angle Editorial) LLLL
Lluïsa Forrellad. Forrellad va guanyar amb aquesta novel·la en castellà el premi Nadal l'any 1953 i l'èxit aclaparador i internacional de l'obra va fer que es retirés de l'escena pública mig segle. Sempre en capellà narra les peripècies de dos metges i un químic acabats de doctorar en el Londres de finals del XIX, durant una epidèmia de diftèria. Allò que en diríem una novel·la enquadrada en el realisme social, però que ha envellit prou bé.

Pinyols d'aubercoc, d'Emili Manzano. (L'Avenç, 2007). LLL
(Sona Aigo de Maria del Mar Bonet)
Recull de textos molt intimistes que Manzano ha anat publicant a la revista L'Avenç. Són una festa del llenguatge, escrits sempre des del punt de vista de l'observador calmós i lletraferit. Especialment emocionant la seva redescoberta del llenguatge familiar, que el retorna a l'ús literari del català de Mallorca: "M'aixec per beure un tassó d'aigua i dins el meu cap una veu m'escomet amb un rosari de mots familiars que me fan befa: betzol, banastra, beneit de set soles, bàmbol, xemeroi, tros de suro, capsigrany, curt de gambals, virolla, cocarroi, doiut, tutup, fas ulls de papioli... " Textos d'una estranya bellesa que menen a l'estatisme. Manzano apareix com "L'home estàtic", amb ressons de l'"Oceanografia del tedi" d'Eugeni D'Ors

L'accionista principal, de Petros Màrkaris. (Pagès, 2007). LLL
(Sona Zorba de Mikis Theodorakis)
Novel·la negra d'un dels tres representants principals, amb Vázquez Montalbán i Camilleri de l'escola mediterrània, per oposició a l'anglosaxona: el grec Petros Márkaris, traduït per primera vegada al català. El comissari Kharitos s'ha d'enfrontar a dos casos paral·lels. D'una banda el segrestament per part d'un grup terrorista d'un ferri en el qual viatja la seva filla i per l'altra un seguit de crims de models i professionals dels mitjans que pretenen atacar la publicitat. És una novel·la argumentalment molt ben construïda, que farà les delícies d'aquells lectors més interessats en el què que no pas en el com. El retrat de l'Atenes actual i de la societat grega hi és, però en un segon pla. A diferència dels inspectors Carvallo o Montalbano, la visió del món de Kharitos, també desencantada, és més convencional i sempre està subordinada a l'argument. És, per tant, un plantejament més canònic de novel·la de misteri. Llàstima que la traducció i l'edició justegin una mica, amb errades que en llasten la lectura. Però val la pena entrar en el retrat realista de la Grècia contemporània que ens proposa Màrkaris.

Dietari, de Josep Maria Castellet (Edicions 62, 2007) LLLL
(Sona Memòria de Miquel Gil)

En resposta a la següent petició de Recomanàrius:

M'agradaria llegir llibres d'autors llatinoamericans, però no sé per on començar. Em podríes dir títols de llibres d'aquests autors? Si pot ser que siguin entretinguts, no tinc gaire temps per llegir. Abans podia llegir al tren anant a treballar des de Castelldefels, però ara haig d'agafar el cotxe, i és impossible. D'entrada et diré que tinc un company de feina colombià i m'ha dit que en Gabriel Garcia Márquez és avorrit !!! Gràcies i felicitats pel programa.

Recomanem:

Julio Cortázar en pes. Que comenci pels contes de Octaedro, Deshoras, Alguien que anda por ahí o El perseguidor y otros relatos. I després, si vol divertir-se, que passi a dos llibres tan inclassificables com Historias de cronopios y famas i La vuelta al día en ochenta mundos. I quan acabi amb Cortázar, que torni a escriure, que ja li direm per on continuar: Rulfo, Monterroso, Arreola, Bolaño...

Uh, d'Enric Casassas (Pagès, 2007). LLLLL
(Sona Lau Teilatu d'Umpah-pah)
Reedició, deu anys després de ser publicat, del poemari més ambiciós i absolut de Casassas. Rapsòdia inèpica que l'autor defineix com un "poema d'alta velocitat" en una nota final:

"Uh és un que en un microsegon en què el metro pràcticament s'atura a mig túnel reviu un instant de la infància sortint de sobte de l'amagatall d'un portal cridant-li uh a algú, i alhora té baixant de la font del gat enganxada al cervell. Qualsevol fragment d'x versos (x major o igual a 1) conté l'obra sencera (9027 versos), cada pàgina es pot pendre com un poema independent titulat també uh (28 versos) i llegint la primera ratlla de cada pàgina també es forma un poema i amb l'última igual (324 versos cada un)".

Si "poesia és/ enfilar-se al tramvia res/ més" el crit de l'infant que convoca fantasmes per la parla s'allargassa potent durant tot el trajecte, rails enllà i més rails encara, i es descompon en dolls electritzants que sacsegen les vides dels passatgers endormiscats que seuen al mateix tramvia trontolladís. Talment el bressoleig d'un bon tema de jazz. Una obra mestra.

Els últims aristòcrates catalans, de Xavier Febrés (Ara Llibres, 2007). LLL
A partir del segle XVII la vella noblesa terratinent es comença a veure lentament substituïda per l'emergent burgesia, però els títols nobiliaris continuen significant un element de distinció social. El rei Joan Carles, fins ara, ha concedit 27 nous títols de noblesa i quatre grandeses d'Espanya (una de les quals a Martí de Riquer, en 2005, que ja era comte). A Catalunya, 5 nous marquesos: Salvador Dalí (de Dalí i de Púbol), Josep Tarradellas, Joan Antoni Samaranch, José Manuel Lara (marquès de Pedroso de Lara) i Joan Oró. Febrés, planià confés, fa sis homenots d'aristòcrates catalans: tres comtes (de Montseny, d'Arruga i de Sert), la comtessa d'Empúries, el marquès de Robert i el baró de Maldà (el cantant de cabaret de culte Alfons de Vilallonga, parent també del difunt José Luis de Vilallonga, autoanomenat "glande" de España). Jo em quedo amb l'homenot que Febrés dedica a Josep Maria Milà i Sagnier, comte de Montseny i pare de dos membres de l'actual aristocràcia mediàtica: Mercedes i Lorenzo Milà. Un llibre amè, documentat i escrit amb exquisidesa quasi aristocràtica per Febrés, que va néixer en un pis de lloguer davant per davant del palau dels Maldà i sa mare, en veure les seves aficions aristocràtiques, li deia que la cigonya a l'últim moment de fer la tramesa, s'havia equivocat de pocs metres.

El Bloc recomenat

Acabem amb el blog "Va de bo, cavallers!"

http://julicapilla.blogspot.com/

Juli Capilla és l'editor de la revista literària "Caràcters" i amant, com tants de valencians, dels jocs de pilota, i concretament del frontennis. El seu blog és el d'un lletraferit amb interessos ben variats.

De casa a casa (Tria de cartes), de Carles Riba, a cura de Carles Jordi Guardiola (Nova Biblioteca Selecta, 2007). LLL
Recomanem un epistolari. La selecció de cartes de Carles Riba que Carles Jordi Guardiola ha extret dels quatre prolixos volums de le Cartes de Carles Riba que ell mateix havia publicat. Aquest és un tast molt més accessible als interessats en l'obra de Riba i en la societat literària catalana del segle XX, que abasten des dels anys 20 als 50. Són les cartes d'un lletraferit i hi afloren totes les misèries i les grandeses inherents a la recepció crítica dels llibres que escrivien molts dels grans noms de la literatura catalana. Llegides ara, sobta la intensitat desbordant amb què es rebien les missives, els paquets amb llibres, les notícies, sovint a través del correu clandetí. Un exemple; A Joan Vinyoli, des d'L'Isle-Adam, 30 d'abril de 1940: "Entre les lletres del paquet benvingut, la seva se'm destaca per un to particularment desolat"... Els epistolaris dels escriptors són, sovint, obres literàries destinades a un únic lector.

Mil cretins, de Quim Monzó (Quaderns Crema, 2007). LLLL
(Sona Muriel, per Tom Waits)
Tots els llibres de Monzó són recomanables, però probablement aquest es recordarà pel canvi, més que de registre, de paisatge. La líbido queda una mica superada pel dolor, la vellesa, les malalties i la mort. Canvi de paisatge però no d'estil, tot i la barreja més evident de crònica i ficció."El senyor Beneset", per exemple, és Monzó en estat pur. Aplica la lent deformadora a un dels elements d'un paisatge detallat sense ulleres. El resultat és brillant. "L'amor és etern" em sembla una evolució natural dels seus contes sobre el món de la parella. És un luxe que sigui capaç d'entrar en l'univers referencial d'una Isabel Coixet sense estovar-se. Potser als "Dos somnis" és on trontolla més l'opció narrativa, entre memòria i ficció. La tria dels dos cognoms rere els quals amaga el Barnils i el Vendrell és una tria de novel·la en clau, a la manera del Moix de "El sexe dels àngels". No sé si hi hauria d'haver posat o no Barnils i Vendrell, al conte o a les endreces, però si després ho pretenia explicar no veig per què no. Potser hi ha alguna qüestió irresolta entre les veus de cronista i contista. Pel que fa als contes breus de la segona part, la sensació és de mantenir el símbol d'identitat de la marca Monzó. Tot i així, "La forquilla" o "Xiatsu" són d'aquells contes que no s'obliden.

La interpretació del crim, de Jed Rubenfeld. Traducció d'Albert Torrescasana (Edicions 62, 2007). LLL
(Sona New York, New York de Frank Sinatra)
Novel·la de gènere molt ben construïda que parteix d'un fet històric: l'única visita de Sigmund Freud a Amèrica, concretament a Nova York, el 1909. Després, mai no hi va voler tornar. Rubenfeld s'empesca un crim en l'entorn immediat del grup de psiquiatres que reben a Freud. Novel·la molt ben documentada i pulcrament escrita, és un digne retrat del mateix Nova York que Dos Passos dibuixava a "Manhattan Transfer". La trama és interessant, però el fet que un dels seguidors de Freud sigui el narrador permet introduir el discurs de la psicoanàlisi d'una manera molt eficaç. Especialment interessant resulta la recreació de les grans diferències entre el mestre Freud i el seu deixeble més avantatjat, Carl Jung. No cal ser freudià per disfrutar-la, però els coneixedors de Freud encara en trauran més suc. No fóra d'estranyar que Hollywood s'hi fixés per fer-ne una pel·lícula. Ho té tot per arribar a la pantalla.

Les històries que les paraules amaguen, de Xavier Duran. (Mina, 2007). LLL
(Sona Parole, parole, per Mina)
El periodista i escriptor Xavier Duran, especialitzat en temes de ciència, ens obsequia amb un vocabulari de 60 paraules que permeten una lectura científica pel seu origen o la seva aplicació. Duran aprofita l'ham etimològic per colar-nos informació històrica i científica sobre les paraules o el que designen. Així, a partir d'orígens etimològics sovint curiosos, ens documenta de malalties com l'alzheimer, però també marques (Velcro), robes (biquini), termes científics (big bang, gen, quark), tècnics (emoticona, robot, cibernauta) topònims (Groenlàndia) o fins i tot aprenem com és que la muntanya russa és russa (al segle XVI va aparèixer a Rússia una atracció que consistia en una torre de fusta d'uns 30 metres d'altura, amb plataforma i rampa de gel: de la plataforma es feia baixa un trineu, que prenia prou impuls per pujar després fins a una segona torre, que començava una altra rampa, com els skateboards ara).

El blog recomanat
Acabem amb una modalitat curiosa de blog, un agregador anomenat Trencaclosques que reprodueix blogs d'alcaldes que no permeten introduir comentaris dels ciutadans. Els anomena monòblogs, perquè, segons el seu creador David Gómez, del TAG (Taller d'Intangibles), es basen en el diàleg amb els ciutadans però només són monòlegs.

http://www.enlloc.org/trencaclosques/

Aquí, per tant, d'una manera neta, clara i no exempta de mecanismes de control sobre el nivell dels comentaris, es subverteix la falsa transparència dels monòblogs d'alguns dels nostres polítics.

Maig 2008

Abril 2008

Març 2008

Febrer 2008

Gener 2008

Desembre 2007

Novembre 2007

Octubre 2007

Setembre 2007

TEMPORADA 2006-2007