Tsugumi , de Banana Yoshimoto (Tusquets, 2008), col·lecció Ull de Vidre en traducció del japonès d'Albert Nolla (en castellà, també a Tusquets).LLL
(Sona un tema instrumental del japonès Kitaro). Una novel·la sorprenent d'una autora japonesa contemporània, centrada en un personatge molt especial: la filla malaltissa del matrimoni que regenta l'hostal Yamamoto on s'està la narradora durant un estiu. Tsugumi és insuportablement sincera, capritxosa i asocial, però també molt interessant. La seva fràgil salut és també la seva força. La narradora és una feliç companya de fatigues de la Tsugumi, però també la seva víctima. És una novel·la sobre les qüestions essencials, delicada però contundent, en la qual les coses que hi passen (que en passen) són menys importants que els personatges que les viuen. Una novel·la sobre l'amistat notable.

El nacionalismo lingüístico (una ideología destructiva) de Juan Carlos Moreno Cabrera (Península, 2008) LLLL
(Sona "Paraules d'amor" amb Serrat & Sabina a Dos pájaros de un tiro).
Interessant assaig sobre el "nacionalisme lingüístic d'Estat", documentat i rigorós, que contradiu frontalment les tesis lingüístiques dels autoanomenats no-nacionalistes. S'hi analitzen llengües dominants en diversos imperis o estats plurinacionals (com l'anglès, el francès, el rus, el xinès, l'indonesi...) però sobretot sobre l'espanyol i el seu castellanocentrisme. Es traça l'expansió ideològica del castellà resseguint Menéndez Pidal, Américo Castro, Amado Alonso... i es fa palès el doble criteri amb què lingüistes com Manuel Alvar, per exemple, mesuren el bilingüisme substitutiu segons si miren cap a Catalunya o a Puerto Rico. Descriu la megalomania imperialista de l'actual nacionalisme lingüístic per l'espanyol, amb exemples concrets de l'Instituto Cervantes o el diari El País, entre d'altres. El tracta de "retrógrado y excluyente" i no s'està per brocs. Un llibre valent, rigorós i contundent... que probablement serà silenciat o esmorteït. "Espanya no és capaç d'assumir la varietat de llengües que té: en la ideologia nacionalista espanyola només existeix la llengua espanyola. Això comporta que les altres llengües siguin considerades de segon rang".

Anagramax , de Blai Figueras (RBA bolsillo, 2008). LLL
Llibre-joc amb vint capítols on (Sona "Abracadabra" de Steve Miller Band).
Es plantegen vint modalitats de joc verbal originals de l'autor, basades totes en el mecanisme combinatori de l'anagrama, el mateix que fem servir al superenigmàrius cada dijous: BALCONERA, BARCELONA. Llibre per guixar d'aquest vilanoví criat a Andalusia que ha estat campió del món d'Scrabble en castellà i que ha fet un veritable esforç d'anys que desemboca en aquest llibre en el qual estan cuidats tots els detalls. Com a exemple, el nom de cada capítol ja és un anagrama: capítulo ONU, ODS, RSET, ACTORU, CONIC... i així fins al capítol ENVITE, que és el VEINTE... Vuitè llibre ja de la col·lecció juegos que dirigeix Oriol Comas i Coma.

El meu ofici , de Josep Maria Espinàs (La Campana, 2008). LLLL (Sona "Clar de lluna" de Beethoven, en la versió d'algun bon pianista. Sonata per a piano. I adagio sostenuto).
Un nou regal que ens fa aquest veterà escriptor, després dels excel·lents retrats que componia al seu llibre de l'any passat: Relacions particulars . Ara és un llibre de reflexions. I qui millor per reflexionar sobre l'ofici d'escriure que algú que porta dècades exercint-lo? Espinàs fa una lluminosa repassada de l'escriptura entesa com a ofici. Parla sobre l'estil, l'ambició, el gust, els editors, la crítica... I ho fa en un estil llegidor que predica amb l'exemple. És un llibre madur, en el qual trobem, per exemple: "El llibre parla. És poc respectuós que l'autor vulgi parlar en nom del llibre". El tanca amb dos textos d'un cert humor negre sobre necrològiques i epitafis. hi destaca aquest "apunt de necrològica" que, sens dubte, veurem reproduït als diaris el dia que l'Espinàs falti: "El senyor Josep M. Espinàs ha mort sense haver resolt un petit problema: quin seria el tema per a l'article de l'endemà. De tota manera, sovint li passava el mateix, però, com que no es moria, tenia temps de formular alguna discreta idea i així els articles han anat sortint cada dia durant any.

El Rellotger de Creixells , de Josep Pla  (Destino, 2008). LLLL(Sona "El bandoler" de Lluís Llach).
Encertada recuperació d'un reportatge de Pla que fins ara només es podia trobar al volum dels seus Escrits empordanesos . La història és molt bona: un bandit de mitjan segle XIX que aprofitava el seu ofici de rellotger per conèixer les cases que després entrava a robar. Si era descobert, matava als testimonis, seguint una lògica macabra que va esdevenir cèlebre: "els morts no parlen". Una frase que Pla troba encara viva cent anys després, igual com el mutisme que suscita la figura del bandoler. El Rellotger tenia molts col·laboradors i confidents ("lloques" en diu Pla) que mai no el traïen fins que va cremar viu un recaptador d'impostos a Flaçà, el van enxampar i el van ajusticiar. Però tots els papers del judici han desaparegut i, de fet, és molt difícil documentar res. Pla utilitza aquest esquer per fer un retrat notable de l'Empordà, i concretament de la zona que anomena el Terraprim.

Manual de urbanidad y buenas maneras en la Red , de José Antonio Millán (Melusina, 2008). LLL
(Sona "My way" de Frank Sinatra). Oportú manual sobre com comportar-se en l'àmbit digital: l'anomenada Netiqueta . Millán, que és un dels grans veterans en la xarxa, dóna consells fonamentats en el sentit comú i en el coneixement del mitjà. Breu llistat de consells dirigit a tots els nascuts o formats a l'era predigital que ara es veuen obligats a moure's per la xarxa. Alguns dels que envien correus electrònics múltiples amb la llista oberta o amb sol·licitud sistemàtica d'acús de rebuda haurien de llegir què en pensa Millán. També són encertades les consideracions sobre què cal fer si volem deixar l'ordinador a un amic perquè no descobrixi intimitats nostres que no volem que conegui... I molts detalls de vegades ben subtils que apareixen en la nova situació. Llibre fàcil i aclaridor, potser en algun moment mostra un excés de zel, com quan recomana, en cas de separació amorosa, el retorn dels mails d'amor (gravats en un CD).

Acabem amb un blog : www.alirica.blogspot.com
El de l'escriptora Teresa Amat, una de les veteranes de la blogosfera que, després d'un temps de silenci, hi torna. Un apunt per setmana de mitjana, però tan punyents com sempre. Per exemple, el del 7 de març. Critica Philip Roth, un dels seus autors preferits, per les seves anàlisis polítiques en una entrevista a La Vanguardia. Roth hi diu que prefereix Obama a Clinton perquè "la qüestió racial és més important que la feminista". La crítica d'Amat no va per la tria, sinó per la simplificació de Philip Roth. Com a lectora fidel de les seves obres, no se'n sap avenir. Acaba dient: Malgrat tot, tinc a punt de llegir, un al costat de l'altre, Exit Ghost i House of Meetings. I sé que no em decebran. Llibres, no entrevistes.

Quina atenem avui?

Avui la de la Clara Sánchez, que ens escriu des de Palma de Mallorca.

Voldria regalar una obra clàssica de Shakespeare al meu germà, que és molt bon actor però vol fer enginyeria de camins, per veure si així es convenç de fer teatre.


Hamlet , de William Shakespeare, LLLLL en traducció de Joan Sellent (Quaderns Crema, 2008).
Shakespeare és l'autor d'un grapat d'obres clau, però posats a recomanar un clàssic, triem Hamlet , una obra amb moltes traduccions en català: com a mínim les de Magí Morera i Galícia (1920), Terenci Moix (1979), Salvador Oliva (1996) o la que Joan Sellent (1999) va fer per al muntatge que Lluís Homar va encapçalar al Lliure ara fa 9 anys. La prova del 9 per triar versió podria ser la resolució del celebèrrim soliloqui del "Ser o no ser", però hi ha poques variacions. Com a molt "aquesta és la qüestió" i "aquest és el problema". Però la meva prova del 9 és a l'escena IV de l'acte I, allà on Hamlet parla de la seva relació amb Dinamarca. No he pogut consultar la d'Oliva.

Criatures d'un altre planeta d'Elisabet Pedrosa (Dèria/La Magrana, 2008). LLL
(Sona "Dins aquest iglú" d'Antònia Font a "Coser i cantar")Testimoni colpidor d'aquesta periodista, mare d'una nena preciosa de 5 anys, la Gina, que pateix el síndrome de Rett, una malaltia neurològica que la incapacita per a gairebé tot: no camina, no parla, no menja sola... Pedrosa, que ara fa de guionista de L'ofici de viure d'aquesta casa, articula l'experiència en forma de dietari. És un llibre dur, que té una baixada a l'infern, un clic, i una sortida lluminosa a partir de l'acceptació de la situació per part de la mare. Com sol passar en aquests casos, l'abisme de la Gina actua de mirall. El llibre reflecteix l'evolució de sa mare, la retrata d'una manera profunda, transcendent. El trajecte és de la desesperació a la joia i, curiosament, el clic coincideix en el temps amb la lectura, per raons professionals, de molts d'aquests llibres dits d'autoajuda que proclamen un missatge optimista, positiu, de vegades molt esquemàtic... Dietari testimonial i profund, demostra la capacitat terapèutica de l'escriptura. Cada exemplar venut aportarà 1,5 euros a la investigació de la síndrome de Rett.

El caçador d'estels , de Khaled Hosseini (Amsterdam, 2008), en traducció de Marta Salvadó. En castellà Salamandra. LL
(Sona "El nom dels estels" dels Fora des Sembrat). Novel·la que ha obtingut molt de ressò a tot el món i que ara ha suscitat una pel·lícula homònima. El caçador d'estels explica la història d'un escriptor d'origen afganès que va deixar el país de nen, amb el seu pare vidu, durant la invasió russa. Just quan acaba de publicar el seu primer llibre als Estats Units, un vell amic del seu pare el truca des de Pakistan i el fa tornar a l'Afganistan dels talibans a rescatar el fill del que va ser el seu gran amic d'infància, el fill d'un criat. Novel·la canònica del que podríem etiquetar generació ONG, amb les dosis justes d'aventura (la perillos anada a Afganistan), informació ètnica (els costums de la comunitat afganesa a USA), màgia lírica (els concursos d'envolament d'estels amb l'objectiu de tallar la corda del del veí), compromís (per la democràcia) i incertesa. Emocionant i ben plantejada, també resulta un pèl previsible. Els bons són molt bons i els dolents, molt dolents.

A la platja de Chesil , d'Ian McEwan (Anagrama-Empúries, 2008). En castellà Anagrama. L.
(Sona "Y te vas" de Los Pecos)
Gran decepció en l'última novel·la de McEwan, autor entre d'altres de l'esplèndida Expiació . Aquesta és una novel·la breu que explicar la relació entre l'Edward i la Florence. Som a primers dels anys seixanta, just abans de l'anomenada "revolució sexual". L'Edward i la Florence s'acaben de casar i passen la nit de noces en un hotel a tocar de la platja de Chesil. McEwan excel·leix explicant els detalls de les seves pors i inseguretats davant del nou estat en el qual entren. Finalment, en el moment suprem de la còpula, ella fa un gest imprevist i ell pateix una ejaculació precoç. Sobre aquest fet tan trivial McEwan basteix el seu drama. La seva tragèdia... Molt soroll per a no res. Recursos narratius malbaratats. Una enganyifa... Si els rics també ploren, els bons autors també s'equivoquen. No perdeu el temps amb aquest McEwan. Ja li enviarem un podcast amb la secció sobre sexualitat del Pere Font i potser la propera serà millor

He llegit les tres novel·les dels premis més prestigiosos o dotats, de cara a Sant Jordi: el premi Sant Jordi, el Josep Pla i el Ramon Llull. A l'hora de recomanar, el rànking per ordre d'interès seria:
1) Les senyoretes de Lourdes (Proa), de Pep Coll.
2) L'últim patriarca (Planeta), de Najat El Hachmi.
3) La batalla de Walter Stamm (Destino), de Melcior Comes.
Però, ja posats a recomanar novel·les premiades, en recuperem dues que han rebut premis de la crítica i que són tan o més interessants:
1) L'home manuscrit (Proa-Moll), de Manuel Bauxauli (Premi Salambó)
2) L'amor boig (Proa), de Pere Rovira (Premi Ciutat de Barcelona)

L'últim patriarca de Najat El Hachmi (Planeta, 2008). LLL
(Sona "Mirant les notícies" del Cheb Balowsky).
Retrat impressionista d'un immigrant marroquí i el seu reagrupament familiar en una ciutat de la Catalunya interior, que podria ser Vic. Les seves anades i vingudes s'expliquen en funció del seu tarannà patològicament gelós, en una reactualització d'Otel·lo. El que per aquí sempre m'hem dit un moro, per referir-nos a l'home gelós de l'aire que respira la seva dona però que tira la canya a d'altres dones. La història ens l'explica, amb un estil molt àgil i convincent, la filla petita del patriarca. És una història de gran duresa, maltractaments inclosos, comparable a les sagues familiars de catòlics irlandesos, però la mirada de la noia és molt interessant. Ella es forma i sobreviu a la Catalunya d'avui. La biblioteca és un dels seus refugis i quan vol descriure a sa mare oscil·la entre la Mila (de Solitud ) i la Colometa (de La plaça del Diamant ). Hi ha algun problema de ritme en la part final. Potser és un error que el focus estigui més en el camí d'alliberament i creixement de la filla narradora que no pas en el camí de perdició del pare, que passa de ser un monstre a ser manyac d'un rampell. Tot i així, és una novel·la madura i notable que demostra que la literatura catalana ja té noves mirades. El perill per a Najat serà destriar la ficcicó novel·lada de l'autobiografia, i la portada del llibre, que és la seva foto, no hi ajuda gaire.

Instruccions per a l'ocupació de Catalunya 1938 , d'Eudald Finestres, amb notícia biogràfica d'Enric Gomà (Ara Llibres, 2008). LLL
(Sona "Himne de la comunitat valenciana" de Francisco).
L'Enric Gomà ens para un parany en el qual ja han caigut uns quants mitjans de comunicació (Avui, Àgora de TV3...): s'inventa, a partir del recurs del manuscrit trobat, la figura d'un falangista de Sant Vicenç dels Horts, el tal Eudald Finestres, que presumptament va escriure una guia perquè els soldats franquistes coneguessin el terreny i la gent que envaïen. És una ficció, una mixtificació, i està escrita amb una ironia desbordant, magnífica, que hauria de desbaratar qualsevol equívoc: "Soldat espanyol, és el teu deure enorgullir-te davant la bandera regional catalana. No la vegis com una mostra de separatisme odiós, sinó com la manifestació d'un poble que estima i avança donant-se les mans , que és la millor manera de no anar enlloc". "Plegant a consciència la bandera de Catalunya, es pot convertir en la bandera espanyola, amb tota comoditat".  El millor, les al·lusions a la llengua: "A tu, soldat espanyol, et demano una actitud de respecte envers el vernacle dels catalans. La mateixa que tindries davant d'un quec". "Per res del món no t'has d'irritar davant d'un català que s'expressa en el seu vernacle, perquè no ho fa a posta. El vernacle brolla de dins de les seves entranyes com les fonts del Cardener". Una paròdia amb l'humor estripat d'un Tom Sharpe i un punt de record de Paraules d'Opoton el Vell , d'en Tísner.

Soldados de cerca de un tal Salamina, d'Eudardo Fernández (Comanegra, 2008). LLL
(Sona "El libro" de La Oreja de Van Gogh)
El llibreter Eduardo Fernández, que n'ha exercit a La Casa del Llibre i a d'altres, recull i exposa amb gràcia un seguit d'equívocs relacionats amb la sol·licitud de llibres a la llibreria. És un mer llibre d'anècdotes, però comentades amb encert indiscutible. Alguns exemples: Té La Colmena de Kafka?; I La plaça del Vietnam , de Mercè Rodoreda?; Tenen el Más Platón y menos filosofía ? (per Más Platón y menos Prozac , de Lou Marinoff); Una profesora en Candanchú? (per Una maestra en Katmandú , de Vicky Sherpa); Los mitos de la Guerra Civil , de Pío Mao; llibres de La Fúria dels Baus?; o el que dóna títol a l'obra: Soldados de cerca de un tal Salamina ; finalment, ente els autors més ambigus el rècord se l'endú José Saramago. El demanen com a José Samaranch o com a José Sarajevo!

Acabem amb un blog que arriba amb 90 anys de retard. El quadern gris de Josep Pla en un blog:  www.elquaderngris.cat
A partir d'aquest dissabte, 8 de març, el blog reprodueix l'entrada del dia de Josep Pla. La primera, del 8 de març de 1918. Els organitzadors -Xarxa de Mots i la Fundació Josep Pla- parteixen d'aquesta premisa: Si Josep Pla hagués d'escriure avui El quadern gris , obriria un blog a Internet. Per això reproduiran les entrades seguint el calendari, acompanyades de fotografies i altra documentació complementària i n'enviaran el primer paràgraf a la bústia de tothom qui s'hi apunti.

Maig 2008

Abril 2008

Març 2008

Febrer 2008

Gener 2008

Desembre 2007

Novembre 2007

Octubre 2007

Setembre 2007

TEMPORADA 2006-2007