Comencem pel Consultori de lectures recomanades. Avui, la recomanació és global. Es una recomanació extensiva a tots els oients de Catalunya Ràdio que viatgen amb el programa al Marroc.

L'últim amic , de Tahar Ben Jelloun LLL (Empúries, 2005) En traducció al català de Mia Tarradas.
Situada al Tànger dels anys 60, veritable barreja de cultures, relata la història de dos adolescents de cercles poc propers que inicien una amistat. L'un és de família benestant i l'altre no. També els seus temperaments són oposats. Assistim a la seva creixença, la pèrdua progressiva de la candidesa juvenil i la renúncia als seus somnis. Ja casats, la seva amistat serà incompresa per les seves esposes. Un d'ells acabarà emigrant a Suècia. És una novel·la sobre l'amistat, el desencant i les dificultats de barrejar-les amb l'amor. Ideal per al viatge en avió fins al Marroc.

El secret del brigadista , d'Andreu Claret. LLL (Columna, 2008). (Sona Old Man River de Paul Robeson).
Narra la història d'un brigadista nord-americà que en teoria va morir a la Fatarella, en plena batalla de l'Ebre, però de qui la seva família va rebre una nota posterior. Claret ho fa a través d'un doble relat: els fets històrics i la recerca que una néta seva fa a la Catalunya d'avui. Tot i que els personatges del relat del passat són més versemblants, la novel·la avança a molt bon ritme i ens atrapa des del punt de vista argumental. Els fets històrics de la Fatarella -l'assassinat de trenta pagesos oposats a la col·lectivització en plena Guerra Civil- són viscuts per un vailet que es queda sense pare i que serà el lligam amb el present. El millor de la novel·la són les seves vivències i també l'emocionat homenatge que l'autor fa al seu pare, l'home que el president Companys va enviar a la Fatarella per intentar refer la vida del poble després dels assassinats. Les pesquisses de la néta del brigadista també funcionen. El lector segueix la investigació amb veritable interès. Potser només hi sobren les pinzellades sobre els templers a la Terra Alta, que no aporten gran cosa a la història. Notable debut novel·lístic d'aquest periodista.

Agradarà : als interessats en els fets de la guerra civil i als lectors de novel·la que van gaudir amb Soldados de Salamina de Cercas.

El cas Rull, d'Antoni Dalmau. LLLL (Columna, 2008)
(Sona la versió de la BSO de Las Libertarias). Estudi històric molt documentat sobre l'anarquista i posterior confident de la policia Joan Rull, també conegut amb el sobrenom del Coix. Rull va ser una figura molt controvertida. De 1901 a 1908 va ser el responsable de diversos  atemptats amb bombes. El seu judici va ser seguidíssim i el van condemnar a mort ara fa cent anys: la seva va ser la primera execució que es va fer sense públic, a la Model. Rull, dandi, dropo i gran orador, va anar a presó després d'atemptar en nom de l'anarquisme i allà va canviar. En sortir, renegaria de la ideologia i muntaria una banda per extorsionar les autoritats amb les seves presumptes informacions, amb el lema "vingue'n tiberis!" El mite és que va actuar com el bomber piròman, que posa bombes i després diu on esclataran o ho impedeix. Dalmau ho desmenteix, però aporta molts elements sucosos. El més valuós, potser, és documentar per primera vegada el paper del francobelga Maurice Bernardon, fabricant de les aquí desconegudes bombes d'inversió o de bolcada , que esclataven quan algú les movia. És un estudi documentat exhaustivament, no pas àgil com una novel·la (amb més de 700 notes), però que val molt la pena. S'hi descobreixen coses com el primer ban que obligava a tenir porter (mascle i fort, per evitar les bombes) o com aquell local de la plaça de Catalunya que oferia, ara fa cent anys, "Five o'clock tea a las siete de la tarde".

Agradarà : als interessats en l'anarquisme català d'ara fa cent anys i als lectors de novel·la que van gaudir amb La felicitat de Baulenas. 

Les nostres paraules , d'Eugeni S. Reig LLL (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008)
(Sona Jo vinc d'un silenci de Raimon). L'alcoià Eugeni S. Reig és un amant dels mots que ha publicat diversos llibres sobre lexicografia valenciana, com Valencià en perill d'extinció . A més, impulsa la llista de distribució Migjorn, un notable fòrum d'intercanvi i de debat lingüístic. Ara acaba de publicar un nou repertori d'unitats lèxiques (paraules, locucions, frases fetes, parèmies) auspiciat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Té 300 entrades, exemplificades totes amb un exemple literari i relacionades amb equivalents a tres nivells: sinònims en altres parlars valencians, sinònims habituals en la llengua estàndard i equivalents en castellà. Llegim-ne la primera: "a amagatontes/ procurant passar desapercebut, sense cridar l'atenció de la gent/ Sí, ell sempre ho fa tot a amagatontes, silenciosament, fent-se el tòfol i el desmenjat, com qui no fa la cosa. I quan et torbes una miquiua de no res, ja te l'ha clavada / En valencià també es diu: a amagatons, d'amagat / La llengua estàndard sol emprar: d'amagat, d'amagatons, d'amagatotis / En castellà es diu: a escondidas, a la chita callando ". Doncs com aquesta, 300: A trentaqueté (a tota castanya); de baracalofi (de franc); bolitxó (revoltim) o jugar al punyet (jugar als xinos).

Agradarà : als lectors interessats en la diversitat de la nostra llengua comuna, en aquest cas en les expressions valencianes.

Acabem amb un blog de ressenyes de llibres:


http://biblosfera.blogspot.com/
El signa Anna i comenta tota mena de llibres, amb especial atenció als que passen desapercebuts. L'últim apunt, per exemple, destaca una obra d'autor novell que ens mirarem: Una màquina d'espavilar ocells de nit , de Jordi Lara (Edicions 1984)

Això és (i no és) Allò , de Jesús Tuson LLL (Ara, 2008).
(Sona No és això, companys de Lluís Llach).
Nou assaig d'aquest llegidíssim professor de lingüística a la UB. Aquesta vegada centrat en el llenguatge figurat: les metàfores. Seguint la línia del primer Lakoff ( Metaphors We Live By , 1980) Tuson descriu els mecanismes que fan de les paraules éssers amb més d'un sentit (la catacresi , "servir-se de", va fer que en la majoria de llengües es bategessin els fulls de paper amb mots propers a les fulles dels arbres). Segons Aristòtil, saber trobar metàfores implica percebre les semblances entre les coses, les afinitats. En alguns casos, però, parteixen de la imaginació. És el cas de l'expressió Això són figues d'un altre paner que "mai no s'ha fet servir en el moment hipotètic en el qual una bona gent classifica les figues de la collita, sinó que està creada en abstracte per expressar la improcedència ". Tuson també lloa el surrealisme del pensament popular: fer el préssec i acaba amb les metàfores fossilitzades als mitjans de comunicació. Diu que en comptes d'estic molt cansat , diem estic desfet o derrotat i que ningú no s'ho pren al peu de la lletra. Un llibre correcte i clar, com tots els de Tuson, però una mica esquemàtic. En acabar-lo, per aplicar-li una metàfora, queda una certa sensació de sucre filat o cotó de sucre. És dolç, però es desfà molt de pressa.

Agradarà : als amants del llenguatge, dels diccionaris i de llibres sobre llengua de Ramon Solsona, Enric Gomà o Pau Vidal.

Ellis Island, de Georges Perec. LLLL Traducció de Margarida Casacuberta (L'Avenç, 2008)
(Sona An Englishman in New York, de Sting)
Bona traducció del text breu però intens que va escriure Perec l'any 1978 per a un documental sobre l'illa novaiorquesa d'Ellis, coneguda com l'illa de les llàgrimes en moltes llengües perquè va acollir el post d'accés per a 16 milions d'immigrants als USA des de 1892 a 1954. Perec, jueu privat pels nazis de la seva memòria familiar polonesa, llengua inclosa, hi va per "qüestionar l'errància, la dispersió, la diàspora". Hi ha moltes històries, en aquest no-lloc, però algunes són divertides. Als primer funcionaris, irlandesos, els costaven molt els cognoms centreeuropeus, russos, grecs o turcs. Un Vladimir acabava registrat com a Walter, un Skyzertski com a Sanders i un Goldenburg com a Goldberg. Perec explica la història ("potser massa bonica per ser veritat") d'un ancià jueu rus a qui aconsellen que triï un cognom americà perquè el deixin passar més fàcilment. Un empleat li suggereix Rockefeller i el vell comença a repetir-s'ho per aprendre-se'l. Quan el jutge li demana que s'identifiqui, ja se n'ha oblidat, i li diu en jíddish Schon vergessen (que vol dir me n'he oblidat ). De manera que l'inscriuen amb l'americaníssim nom de John Ferguson. Un llibre intens, amb alè poètic, tot i la naturalesa subsidiària que tenia el text de cara al documental encarregat per l'Institut National de l'Audiovisuel a Georges Perec i Robert Bober.

Agradarà : als interessats pel tema de la immigració. 

Espigolant dins l'antigor , de Jaume Alzamora Bisbal LLL (Moll, 2008). Sona La balenguera, de Maria del Mar Bonet.
Col·lecció vastíssima de refranys i, en menor mesura, dites balears, recollides per Jaume Alzamora, fill d'Artà, militar dels 18 als 58 anys, quan va passar voluntàriament a la Reserva amb el grau de Comandant. Alzamora, que també havia fet de locutor a Ràdio Inca i a Radio Jaca, s'ha passat la vida recollint refranys per tot el territori balear. Ara, amb l'ajut ordenador de Susanna Moll Kammerich, en presenta 9727 entrades dividides en 11 grans àmbits temàtics i amb un útil índex de mots clau al final. Alzamora comenta cada refrany. De vegades és imprescindible: "Qui no té bon pit, no fa diners" (Significa que el risc és necessari pel bon funcionament dels negocis). En d'altres casos, s'agraeix la sinceritat: "Any de mal vi, beu el teu i compra el seu" (És una recomanació un poc rara). Els comentaris gairebé fan més de bon llegir que els refranys: "Ull blau i cella rossa, fan la gran mossa" (Dita catalana, que el balears crec que tots acceptam. Una al·lota amb ulls blaus, si no té grans defectes, sol agradar). En definitiva, un llibre de referència, molt ben editat, que demostra que a primers del segle XXI encara es poden fer aportacions verbals de la cultura popular.

Agradarà : als lectors interessats en la cultura popular, la llengua i les expressions balears.

Comencem pel Consultori de lectures recomanades. Avui, atenem la petició de Mireia Fàbrega:

Acabo de llegir Cartes d'amor de la monja portuguesa. El vaig descobrir en una pel·lícula d'Isabel Coixet i m'ha fascinat, tan les cartes com la història que hi ha al darrere... M'agradaria poder llegir algun llibre similar, me'n podeu recomanar algun?

Breve tratado de la pasión , d'Alberto Manguel  LLL (Lumen).
El llibre que ha llegit és del segle XVII, tot i que Coixet el fa sortir d'esquitllentes a La vida secreta de las palabras i Angle Editorial el va traduir al català. És un clàssic de les cartes d'amor atribuït a una tal Mariana Alcoforado que, si hem de fer cas a Pessoa quan diu que "totes les cartes d'amor veritables són ridícules", deuen ser falses, perquè és un llibre fascinant. Una lectura de continuació podria ser aquesta antologia de cartes i poemes d'amor que Alberto Manguel ha reunit. Hi ha sonets de Lope o de Garcilaso, però també cartes de Joyce a Nora, de Zelda a Scott Fizgerald, d'Enric VIII a Anna Bolena, de Borges a Estela Canto o de Mozart a Constanza Weber. Una antologia meravellosa a la qual, per ser perfecta, només li faltaria aquell poema de Vicent Andrés Estellés que fa "No hi havia a València dos amants com nosaltres". Amb versos com " l nostre amor es un amor brusc i salvatge/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps ". Tanmateix, Manguel recull 100 textos breus que faran les delícies de qui hagi gaudit de les cartes d'amor de la monja portuguesa.

El sindicat de policies jueus , de Michael Chabon, en traducció al català d'Ernest Riera. LLLL (Amsterdam, 2008). Sona I'm your man, de Leonard Cohen
Esplèndida novel·la d'aquest Pulitzer nord-americà que explora les profunditats de l'ànima humana amb la tenacitat d'un Faulkner. De lectura exigent, l'acció es basa en una ucronia. La protagonitza una presumpta comunitat jueva al districte de Sitka, a Alaska, creada després de la Segona Guerra Mundial per acollir-los en els anys 40. Seixanta anys més tard, l'anomenada Reversió ha de tornar el districte a mans nord-americanes i el departament de policia yiddish ha de tancar tots els casos pendents. Partint de l'esquema d'una investigació policial sobre l'assassinat del fill del gran rabí ultraortodox de la fictícia secta ultraortodoxa Verbover, Chabon ens sedueix amb personatges com el detectiu d'homicidis Meyer Landsman, que viu en naufragi permanent, després d'un fracàs matrimonial amb una altra policia. La mort del noi, que havia estat un nen prodigi en els escacs i havia acabat enganxat a la droga, engega el conflicte. Els Verbover tenen un pla messiànic que es projecta sobre el conflicte palestino-israelià. Landsman, contra tot pronòstic, ho descobreix. L'estructura de la novel·la alterna contes hipnòtics i accions d'una certa duresa, amb un narrador potent, capaç de definir els salmons com "sionistes aquàtics". Una gran novel·la en una bona traducció que inclou un imprescindible glossari de termes yiddish .

Agradarà : als lectors de Faulkner, als amants de la cultura jueva i als aficionats als escacs.

Les flors del mal, de Charles Baudelaire. LLLLL. Edició bilingüe i completa a cura de Jordi Llovet (Edicions 62, 2008). Sona "Tristany i Isolda" (Acte I) de Richard Wagner.
Excel·lent traducció profusament anotada i contextualitzada d'aquest llibre clau en la història de la poesia. El llibre de Baudelaire significa el naixement del terme Spleen, una espècie de força motriu. D'ànima. Es tracta de fugir de l'horrible fastigueig del dia a dia mitjançant l'èxtasi dels sentits. Baudelaire, traductor d'Edgar Allan Poe, convoca tota la potència sensual de l'experiència humana, per lliscar cap a la naturalesa animal o mineral. De fet, el 5 de juliol de 1857, un article de Bourdin a "Le Figaro" denuncia Les flors del mal amb aquestes paraules: "El llibre és un hospital obert a tots els excessos de l'esperit, a totes les putrefaccions del cor". S'embarga el llibre i Baudelaire és condemnat a tres-cents francs i a la supressió de sis poemes. En llegirem un dels més musicats: "L'albatros".
Agradarà : als lectors de poesia i als amants de la música.

Barcelona 1939 (El camp de concentració d'Horta) , d'Aram Monfort LLL (L'Avenç, 2008). Sona Nocturn (track 1) de la banda sonora de "El pianista" (Andrezj Szpilman)
Tesi doctoral transformada en documentat relat sobre l'existència, mai fins ara provada, d'un camp de concentració a Barcelona, que no cal confondre amb els d'extermini nazis ni tampoc amb centres d'evacuació de presoners ni presons habilitades. Els franquistes el van muntar al barri d'Horta durant uns mesos, entre el 10 de febrer de 1939 i la primavera de 1940. El van situar a les instal·lacions de la Nova Casa de la Caritat republicana (en una zona plena de grans edificis com l'Orfenat Ribas, la Fundació Albà -Llars Mundet- i el col·legi dels Salesians). Hi van ingressar "prisioneros-trabajadores". Podien ser presoners pendents de classificació definitiva , o captius desafectos leves o bé encartados (d'estada mínima de 4 mesos). Posant el focus documental en aquells mesos del camp de concentració d'Horta Aram Monfort reconstrueix de manera fefaent el mapa de la repressió franquista immediata.

Agradarà : als lectors interessats en la història de la Guerra Civil i en la història de Barcelona.

Acabem amb un blog de ressenyes de llibres:


http://biblosfera.blogspot.com/
El signa Anna i comenta tota mena de llibres, amb especial atenció als que passen desapercebuts. L'últim apunt, per exemple, destaca una obra d'autor novell que ens mirarem: Una màquina d'espavilar ocells de nit , de Jordi Lara (Edicions 1984)

Comencem pel Consultori de lectures recomanades per a alguna circumstància especial. Avui, el d'Àngels Rius i Bou, que és bibliotecària i ens escriu des de Montserrat.

Aquest estiu vull fer un viatge a Florència i m'agradaria llegir llibres sobre aquesta ciutat per començar a preparar també literàriament, malgrat l'eixam de turistes que hi haurà.

Diari d'un home de cinquanta anys , de Henry James, LLLL en traducció d'Àlex Gombau (Angle Editorial).
Podria llegir Maquiavel directament, però recomanem una petita joia, situada a Florència. El relat d'un home de 50 anys que torna a Florència rememorant una història d'amor fallida un quart de segle enrere. Hi troba la filla de la seva antiga enamorada i un nou enamorat jove d'aquesta filla, amb qui parla perquè no repeteixi els seus errors. A banda, Florència també té la seva novel·lista anglosaxona de capçalera que hi situa novel·les negres, igual com Donna Leon a Venècia. En aquest cas, la britànica Magdalen Nabb, autora d'una sèrie de 14 novel·les situades a Florència amb un inspector anomenat Guarnaccia. En català, trobarà Fantasmes del crepuscle (Columna) i L'innocent . Ens va visitar el febrer de 2007, per la setmana negra de Barcelona, i va morir pocs mesos després.

Dormir amb Winona Ryder , d'Edgar Cantero LLLL (Proa 2007).
(Sona Great Balls of Fire, de Jerry Lee Lewis). Ha rebut el premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès a la millor novel·la catalana de l'any. És la primera novel·la d'un autor nascut en 1981, que parteix d'una premissa curiosa. Un aspirant a escriptor té milers de imatges de noies al seu ordinador, però somia en una d'elles li li inspira un conte, en un somni lúcid (entès com el fet de, en ple somni, tenir consciència que es tracta d'un somni). La musa inspiradora és Winona Ryder, de qui el noi coneix tota la filmografia. A partir d'aquí el seu objectiu serà parlar-hi, coincidir amb Winona, sense cap altre pla. El conte parteix d'un de Borges, "El acercamiento a Almotásim", que ressenya la història d'un llibre inexistent. Cantero encapçala el llibre amb aquest fragment del conte: "Ya el argumento general se entrevé: la insaciable busca de un alma a través de los delicados reflejos que ésta ha dejado en otras". El desplegament de la novel·la ressegueix aquest programa amb habilitat i bon ritme, tant en els episodis situats aquí com els de Nova York. El model de llengua és correcte, de llengua apresa a l'escola, amb algun grinyol de registre, però més aviat per la banda ultracorrecta (ataüllar!).

Agradarà als cinèfils, sobretot de videoclub, i als lectors que tinguin dret d'usar el carnet Jove.

Converses de meuques, de Llucià de Samòsata en edició bilingüe grec/català i traducció de Sergi Grau LLLL (Adesiara, 2008).
Sona "La Madame" de Lluís Llach Una de les sorpreses de la temporada, aquests diàlegs de les heteres o cortesanes, com se solen traduir, tot i que Grau justifica a la introducció d'anomenar-les directament meuques, atesa la seva activitat professional. Llucià és un autor de l'anomenada Segona Sofística, en ple segle II, i la societat grega en la qual viu depara tres papers possibles a la dona: esposa (només per procrear), amant (per gaudir) o meuca (per explorar la cara fosca, diríem). Les converses, traduïdes en un català magnífic, que llisca perfectament sense perdre una pàtina distant, que ens recorda que estem llegint una obra d'una altra època, contenen les preocupacions quotidianes de les meuques amb els homes, les mares, les companyes... Són converses molt directes, despullades de retòrica, i això les fa molt properes. Sovint només els noms i topònims ens fan adonar que és una obra grega. Els noms de les meuques, per exemple: de planta (Ampèlida, com la vinya nova; Bàquida, per les bacants de Dionís; Mírcia, de la murta), d'animals (Nèbrida, cervatell, Còclida, cargolet; Leena, lleona), trets de bellesa (Filemàcia, petonet; Glícera, dolça; Melita, de mel);  d'instruments musicals, més que res perquè es dedicaven a animar amb música i cants, els simposis (Cimbàlia, Lira, Hímnida...) En definitiva, un exemple esplèndid de la pervivència dels textos.
Agradarà tant als amants de l'antiguitat clàssica com dels serials televisius.

Les avantguardes (surrealisme i revolució) LLL de Ferran Aisa. (Editorial Base, 2008)
(Sona "Eungenio Salvador Dalí" pels Mecano).Estudi rigorós i documentat sobre aquest període artístic i cultural que aviat farà un segle: les dites avantguardes històriques, que Ferran Aisa situa entre 1914 i el fatídic 1939. Il·lustrat amb cal·ligrames i cobertes de publicacions diverses, l'estudi d'Aisa té la virtut de treballar des del pla cultural català (Salvat-Papasseit i Foix, Miró i Dalí) tot posant-lo en diàleg constant amb el context peninsular i internacional. Tots els ismes hi desfilen: dadisme, surrealisme, ultraisme, futurisme, vibracionisme... però el valor més innovador del llibre és que defuig el catàleg i raona les relacions entre art, política i societat, tot mostrant causes, efectes i paral·lelismes de vegades sorprenents.
Agradarà els amants de la història de l'art

Acabem amb un blog transsubstanciat al paper

El dissabte 17 de maig, al Casal de Vallromanes, es presenta un llibre molt bloguejat: La catosfera literària 08 (primera antologia de blogs en català) (Cossetània, 2008), que reprodueix textos escrits als blogs de 100 blogaires dels Països Catalans.

Maig 2008

Abril 2008

Març 2008

Febrer 2008

Gener 2008

Desembre 2007

Novembre 2007

Octubre 2007

Setembre 2007

TEMPORADA 2006-2007