Los planetas
(Anagrama, 2006) LLL
Dava Sobel
Una història dels planetes del sistema solar des del seu descobriment científic fins a la seva relació amb les arts i la cultura popular. Obra molt amena, carregada de curiositats i apta per a lectors profans en la matèria. L'ex reportera científica del New York Times Dava Sobel, autora del llegidíssim best-seller científic Longitud, farceix l'obra de ponts entre ciència i art. Descobrim, així, que dos segles abans del descobriment que al planeta Venus hi ha vents d'oest, William Blake ja va escriure el 1789 a la seva Oda a Venus "el teu vent de l'oest". És clar que Blake es referia a les brises vespertines que coincideixen amb l'aparició de Venus al firmament.

Domèstica veritat (Pagès, 2007) LL
Joan Duran
(Sona The Young ones, de Cliff Richard)
El poeta i bioquímic sitgetà Joan Duran i Ferrer (1978) ha publicat ja tres llibres de poemes. Domèstica veritat, amb el que ha guanyat l'últim premi Màrius Torres, és una aposta per una poesia directa que neix de la quotidianitat. En destaco la Tanka zero: "Ens vam besar així/ com diuen de les femelles/ d'un gènere d'aus:/ mig digerit ens passàvem/ l'amor com qui peix les cries".

Ell llibre dels plaers immensos (Proa, 2007) Melcior Comes LLL
(Sona Darn that Dream, de Dexter Gordon)
Tercera novel·la d'aquest autor mallorquí (1980), guardonada amb l'últim Premi Ciutat de Palma. La història d'Humbert, un jove noble mallorquí que fa del plaer la seva fita, a la recerca dels secrets de la vida i de l'amor per Mallorca, Barcelona, Nàpols, Sicília i de tornada a Barcelona, on acaba tocant el saxo. Una novel·la de formació que recorda Villalonga, Porcel, Nabòkov i Galmés, amb una veu pròpia i una llengua d'ampli espectre, sense concessions ni floritures. Poderosíssimes les escenes eròtiques i la presència de la mort. Eros i Tànatos a dojo, sense hipèrboles ni pal·liatius. Comes fins i tot es val d'una aparició efímera (un cameo) d'un príncep que només pot ser Felip de Borbó per etzibar un retrat poc pietós de la burgesia mallorquina. Parafrassejant Shakespeare: "Res de violent és perdurable: ni el plaer ni la pena". El final feliç de la novel·la potser és poc convincent, però Melcior Comes mereix l'atenció dels bons lectors

Dies feliços a la presó
(Empúries, 2007) LL
Martí Sales
(Sona Jailhouse rock, d'Elvis Presley)
65 textos breus, gairebé apunts d'un blog, en el segon llibre del barceloní Martí Sales i Sariola (1979), que s'acull des del pròleg a l'heterodoxa tradició familiar dels Sales: Joan Sales (editor del Club dels Novel·listes -Rodoreda, Villalonga- i autor de l'excel·lent novel·lassa, ara reeditada, Incerta Glòria), son pare Francesc Sales o el seu oncle Pepe Sales (poeta musicat per Albert Pla). Temptejos narratius, lírics, aforístics amb algunes troballes. "Repiquen els coberts, i a totes les cases, a tots els pisos, sempre hi ha algú que arriba. El Telenotícies, de fons, sincronitza les llars..."/ "Aconseguiré que el taxista s'aturi aquí i no més enllà? La quotidianitat és la més alta de les forces de la natura". I, sobretot, una actitud interessant: "La llengua ha de dir. Desafini o no, trencada, salvatge o tiquismiquis, ha de dir, encara que no vulgui dir res; encara que no hi hagi res a dir. Encara que no hi hagi res a dir, diguem-ho. Si us passeu el dia enllustrant-li les plomes, callada i bonica, s'esllanguirà i morirà".

Un any de divorciat (Ara Llibres, 2007) LLL
Josep Maria Fonalleras
És un recull dels articles al dominical d'El Periódico en el qual el Fonalleras escriptor es fon amb el Fonalleras persona en un exercici impúdic notable que ressegueix el seu primer any de divorciat. És ben ple de situacions domèstiques, però escrites amb l'estil clàssic de Fonalleras, que s'autodefineix com un escriptor lloat per la crítica i ignorat pels lectors. Preparant el llibre, l'autor s'adona dels ítems (o paraules clau) que més surten als articles d'un any de divorciat: fills i divorci (més de 100), la roba (58), el pis (50), la cuina (25), la planxa (16), la amor (13), les dones (3) i el sexe (0).

Un llarg hivern (La Campana, 2007) LLLL
Colm Tóibín en traducció de Víctor Compta.
(Sona The long and winding road, de Beatles).
Novel·la breu plena d'instants capturats situada al Pirineu, a la casa d'una família en un poblet de muntanya, entre el Pallars i l'Alt Urgell. Quan el germà gran torna de la mili, just abans que hi marxi el germà petit, s'adona que la mare beu. El dia que el petit marxa el pare decideix tallar-ho de soca-rel i la mare marxa de casa, muntanya amunt, cap a la casa de son germà. Una nevada impressionant la sepultarà per sempre. La família viu enfrontada als veïns, aïlllada. La novel·la ressegueix la desesperançada recerca, que dura tot l'hivern, a l'espera que es fongui la neu. Tóibín sap treballar amb les emocions sense caure en el sentimentalisme. Les paraules hi conviuen amb els silencis amb encert. Una bona novel·la.

Los vagabundos de la cosecha (Libros del Asteroide) LLL
John Steinback, traducció de Marta Alcaraz i pròleg d'Eduardo Jordà.
(Sona California, de Joni Mitchell).
La sèrie de reportatges que va escriure el premi Nobel John Steinback en 1936 per al The San Francisco News sobre els immigrants interiors que vagarejaven per Califòrnia fent de temporers al camp californià. Boníssima la descripció de les duríssimes condicions de vida que portaven, del rebuig social que suscitaven, de la seva desesperança i d'alguns intents de d'organització social que es van produir. La paraula clau aquí és la dignitat: tenir-la o perdre-la era sinònim de sobreviure o morir. Edició il·lustrada amb les fotos de Dorothea Lange i amb un notable pròleg de l'autor mallorquí Eduardo Jordà, que ens permet rellegir aquests reportatges com un veritable treball de camp per escriure, poc temps després, la seva cèlebre novel·la The grapes of wrath (que, si estigués traduïda, en català seria: Els raïms de la ira).

Cecília de Florejats (Montflorit, 2006) LLL
Albert Roig
(Sona You're beautiful, de James Blunt)
Una altra obra híbrida. En aquest cas, l'última del poeta tortosí Albert Roig, que va guanyar un premi de novel·la, però està dividida en tres parts: la primera és una obra de teatre sobre el poeta àrab Abu Bakr; la segona és un retrat del rector de Vallfogona, i el tercer un seguit de retrats de gent que ha influenciat la trajectòria de Roig, entre els quals la seva mare (que hi surt explicant una història fantàstica) i fins i tot tres cartes que li va enviar el poeta mallorquí Blai Bonet, tot plegat escrit amb voluntat dialectal. Els personatges parlen tortosí "pur", que en diu ell. Roig també és l'autor de la Cantata "Flor d'escarabat" que van cantar 3000 nois al Palau Sant Jordi fa dos diumenges, dirigits per Carles Santos.

El blog recomanat

http://revistaelcorb.blogspot.com/

El seu nom és un homenatge al poema homònim d'Edgar Allan Poe que acaba d'inaugurar l'escriptor Rafael Vallbona.
La proposta es presenta així: "La impremta va matar el poeta, el va posar en mans d'una indústria hostil, el va allunyar del seu auditori i va dictar criteris estètics. En l'era en que el coneixement trenca les barreres del poder, EL CORB neix amb la idea de clavar el bec en els reductes d'informació artificials creats pel mercat, difondre la poesia contemporània posant-la a l'abast lliure dels lectors, i demanar-ne d'ells el compromís de donar el seu parer rigorós i franc".
De moment, ja s'hi poden trobar poemes inèdits de Vallbona, Carles Duarte, Àngels Gregori, Josep Thió i Jaume Subirana.

Àcrates (Proa, 2007) LLL

Juli Alandes
Són quatre relats notables protagonitzats per personatges clau del relat anarquista. El primer està situat a pagès, amb dos germans masovers que són assaltats en nom de la revolució i després un d'ells busca Darrutri al front amb l'albarà que diu que li retornaran el que li han confiscat. El segon és una història d'amor i maquis, amb la figura de Quico Sabaté de fons; el tercer descriu l'últim viatge del mateix Quico Sabaté i l'últim és la història d'una adolescent seduïda pel dandi Josep Lluís i Facerias, l'últim resistent, assassinat el 30 d'agost de 1957 a la confluència del Passeig de Pi i Molist amb Urrutia i Verdum, als actuals Nou Barris

Clara i les ombres (Empúries, 2007) LLL

Jordi Cussà

Sona The Saints go marching in, Katherine Purvis i James M.Black
Novel•la moral (i moralista) d'aquest autor berguedà. Un pianista una mica penjat ha de cobrir la baixa del pianista titular d'un grup de Gòspel de Lousiana que ve a fer una gira de 33 dies per Catalunya. La promotora és la seva ex, de qui encara està enamorat. Amb aquests elements Cussà aconsegueix bastir una notable novel•la moral, plena d'episodis memorables i personatges vius que pul•lulen pel nostre país de concert en concert. Més enllà de les peripècies, com de road movie, que passen la novel•la reprodueix debats de fons sobre l'existència de Déu, la dependència de l'alcohol i les drogues, el paper de la música o el racisme, tot plegat escrit amb un llenguatge genuí i eficaç. Hi sobresurt el ritme narratiu, perfectament acoblat a la banda sonora que el lector farà bé de procurar-se a partir del variat repertori del grup de gòspel.

El gozo intelectual (Tusquets, 2007) LLLL

Jorge Wagensberg

Sona What a Wonderful world, Louis Armstrong
Wagensberg ens ofereix un assaig híbrid sobre aquest goig tan indefinible com la bellesa. Estableix que els tres fonaments del coneixement que porten al goig (o la joia) són l'estímul, la conversa i la comprensió. L'assaig consta de dues parts. La primera, més breu, és teòrica. Wagensberg basteix tot un edifici de conceptes ben definits on recolzar les seves teories. Acaba en un sopar a l'Asador de Aranda amb el premi Nobel de física 1988 Leon Lederman i la seva esposa Helen, fotògrafa. Quan Wagensberg parla del goig intel•lectual, el professor Lederman s'inclina endavant i li diu, somrient: "és millor que el sexe". Wagensberg afegeix: "¿Cómo conseguir que nos crean? Por ejemplo, contando historias". I això fa: la segona part del llibre, més extensa, consta de 63 històries delicioses, que de vegades recorden Gerald Durrell, que menen cadascuna a una conclusió científica, fins a 63. Molt recomanable.

El blog recomanat

Francesc Puigcarbó Reixach va guanyar els premis de prosa i de poesia concedits per l'Ajuntament de Bigues i Riells. Algú del jurat devia pensar que els poemes eren massa bons i van decidir buscar-los per internet. I els van trobar, al blog del mateix autor:

http://www.anoharra-news.blogspot.com

Però llavors, el jurat va decidir que no eren inèdits i han declarat desert el premi, desposseint-ne l'autor. Deixa de ser inèdit un text que es penja en un blog? Caldrà canviar les bases de tots els premis literaris?

Vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades LLLL
(Sona Moonshadow, de Cat Stevens)

Un dels clàssics castellans, del segle XVI, que significa el naixement d'un nou gènere literari molt important al Segle d'Or (la novel·la picaresca) i genera el terme lazarillo per referir-se a l'acompanyant d'un cec. El Lazarillo es un relat autobiogràfic en dos temps: un "ahora" que s'explica a través d'un "antes". El narrador i protagonista neix a Salamanca, a tocar del riu Tormes, en una família pobra. Això fa que hagi de servir a diversos amos, el primer dels quals és un cec. Lazarillo n'aprén moltes coses, i també prova d'aprofitar-se'n sempre que pot. Després passarà per les mans d'un clergue, d'un noble, d'un frare, d'un pregoner... fins a independitzar-se. És una novel·la satírica i moralitzant, que juga amb la ironia constantment, perquè Lázaro ho explica tot com si tot fos un gran progrés i en canvi l'autor ho veu inversament.

L'assaig sobre la ceguesa, de Jose Saramago (Edicions 62) LLL
(Stars are blind, de Paris Hilton)
Novel·la especulativa de Saramago. Un conductor es queda completament cec mentre està aturat en un semàfor en vermell. Després, la seva dona, el metge que el visita, alguns dels pacients i així com en una epidèmia fulminant d'una mena de ceguesa blanca que fa perdre la vista a molta gent. La dona del metge és l'única no s'hi queda, però fa veure que sí per acompanyar el seu marit al centre d'aïllament que les autoritats han preparat. Els seus ulls presenciaran l'horror que els altres afectats no veuen, ajudarà al grup en la seva lluita per la supervivència i acabarà cometent un crim terrible per alliberar-los. Quan els guàrdies desapareixen, fugen del manicomi, però tota la ciutat és un caos. Faula moral que Saramago utilitza per reflexionar sobre la impossibilitat d'organització social dels individus en situació límit, transformats en bèsties salvatges.

Un dels gèneres literaris que més solem associar a la ceguesa són els "romanços de cecs" que componien i recitaven els cecs. La tradició castellana és amplíssima i ha estat divulgada, però en la nostra llengua també n'hi ha, sobretot al País Valencià. Acabarem llegint un fragment d'un que es diu "Masurca", imprès el segle XIX a Morella.

(Sona Bolero, del grup Al Tall)

MASURCA
Habituada i privada a tot fadrí que vullgue caçar sense ratera

Imprenta de M. Palau. D. Blasco de Alagón, 53, Morella..
(Document d'Adelaida Moles)

Tota fadrina que es determine
en arramblar-se propet de mi,
tindrà alegria perquè sóc jove,
preciós, guapo i molt bon fadrí.

I quan faig compte de parlar amb ella
me se subleva lo meu gafarró,
que em vaig comprar a la Plaça Nova,
allà a la fira de Castelló.

Vaig fer una compra en pocs quartos,
sense pensar-m'ho aquell matí,
que vaig comprar-me per divertir-me
una clavilla de violí.

I si la perdo, ja sé lo que em toca,
que a mi la broma me s'haurà acabat,
perquè les xiques d'avui en dia
sense clavilla no en volen cap.

Es menester gràcia i sal
per a tocar l'instrument,
i apretar fort la clavilla,
lo que sigue intel·ligent.

I en la clavilla apretà,
lo tornillo ben posat,
lo goig mai se li acaba
a un matrimoni casat.

Haurem de matinar molt
si a la plaça volem anar
per ajustar una ratera
si a cas la podem comprar.

Que sigue bona i bonica
i valgue poquets diners,
i en qüestió d'agarrar rates
que tingue tot l'interès.

Quan un s'enviuda, sap què li toca:
los primers dies, sempre pensa
quan disfrutava de la barraca
que en poques xapes se va comprar.

Allí xalava i es divertia
perquè ell ere algo aficionat
en passar un rato fent la cacera
dintre del seu terme, sense filat.

Tot fadrí jove que en pocs quartos
a la cacera tingue afició,
ja es pot comprar una ratera
i agarrar rates en precaució.

I quan estiguen dins la ratera,
que no les deixe mai escapar,
hasta que acaben de fer la seua
en sortir lliures sense chillar.

La filla de Clava-tatxes
d'allí del carrer del Pont
per obrir tant la ratera
la va despreciar tothom.

A compte de dur sabates
duia botes de muntar,
i tan de pressa pujava
que no sabia baixar.

Quan la ratera s'obri i es tanca,
allavons xalen los ratolins,
i quan se solten, van per les cases
donant enfado a tots los veïns.

Jo no voldria que a casa meua,
mai en la vida se'n soltés cap,
mes que s'estessen dins la ratera
i així estarien salves del gat.

La meua rata quan era jove
sempre buscava engabiar-se bé,
i ara que es vella, allí a on se troba
busca i desitja també estar bé.

Perquè la rata si està oprimida
quasi bon llustre mai lo tindrà,
i així, quan jugue i face la seua,
tothom procura en deixar-la estar.

Vamos, anem al final,
perquè això s'ha d'acabar,
la masurca ratera
que ja l'hau sentit cantar.

Después farem palmateo,
quan això s'haigue acabat,
i en direm si està bonica
la masurca del filat.

Dono un consell per final
als fadrins dels vint-i-dos:
"Que si no tenen ratera
no poden ser caçadors.

I si a cas se'n compren una,
l'han de saber conservar,
perquè això de la ratera
és lo millor que avui hi ha".

FI

Un relato policíaco (El Acantilado, en traducció de l'hongarès al castellà d'Adan Kovacsis) LL

Imre Kertész

Sona: Every breath you take, dels The Police
Una novel·la desconcertant del Nobel Kertész, l'autor de Sense destí. Relat escrit i publicat en l'Hongria comunista. Potser pel ferri control de la censura Kertész deslocalitza l'acció i la situa en un país llatinoamericà sense especificar. És la història d'un membre de la policia secreta d'un règim dictatorial, que ens explica les seves experiències en el cos represor just abans de ser executat. El punt de vista, aquest cop, no és el de cap víctima sinó el d'un botxí. Amb moments incisius però alhora molt esquemàtic.

La consola de Cadaquès (Eumo, 2007) LLL

Vicenç Altaió i Claret Serrahima

Sona: Dreamer, de Supertramp
Un llibre inclassificable del traficant d'idees Altaió en el que Claret Serrahima actua més que d'il·lustrador, de subratllador. Recull textos onírics, alguns d'ells transcripcions de somnis, amb elements que després es recombinen i fan textos molt suggerents. És llenguatge poètic al servei d'una experimentació que entronca, ja des del títol, amb la tradició avantguardista de JV Foix. "La consola" va ser una revista sarrianenca (1919-1920) en la que Foix ja va publicar algun cal·ligrama. Altaió i Serrahima fan seva aquesta tradició avantguardista catalana d'un segle enrere i l'actualitzen en un llibre evanescent, en el que el joc tipogràfic és clau.

La ciutat sense temps (Destino, 2007, original en castellà i traducció catalana de Josep Alemany) LLL

Enrique Moriel, pseudònim de Francisco Fernández Ledesma

Sona: Vampire, de Peter Tosh
La història d'una criatura diabòlica, que es nodreix de sang i resulta ser immortal, que viu tota la història de Barcelona, des de l'Edat Mitjana fins ara. La novel·la arranca amb un mort, membre de l'alta societat barcelonina. La Marta Vives és una jove investigadora (en el sentit historiogràfic del terme) que treballa per a un advocat i que anirà desembullant el misteri d'un rostre que apareix en moments clau de la ciutat. És una exploració moral del combat entre el Bé i el Mal des de les convencions del gènere de misteri, narrada amb ofici però a voltes amb una voluntat molt sistemàtica de mostrar els racons de la ciutat com una guia turística. Des de l'èxit de Zafón, sovintegen les epopeies que busquen aquella "gran novel·la de Barcelona" sobre la que ironitzava Pàmies.

Humor de combat (La Campana) LLL

Josep Pernau

Sona: "Tranquil, Jordi tranquil, que és la guàrdia civil" de La Trinca.

Una reflexió sobre la capacitat de l'humor per suportar les tiranies polítiques de tots els signes, farcit d'exemples brillants d'acudits populars (i anònims) contra dictadors: Franco, Stalin, Hitler, Fidel, Pinochet... com els que han circulat sempre en les societats que viuen una repressió important. La majoria són intercanviables, però també n'hi ha de molt específics. 5 exemples serviran per veure'n el to.

1. Cómo vivían en Cuba antes de la Revoluión? Al borde del abismo. Y después del Triunfo? Dimos un paso al frente. 2. Hitler va decidir suïcidar-se quan li va arribar la factura del gas. 3. Com és un entrepà de pernil, a Rússia? Un cupó per a pernil entremig de dos cupons per al pa. 4. Què en penses, camarada, de la direcció del Partit? El mateix que tu. Doncs quedes detingut! 5. Pinochet organitza una campanya per millorar el seu índex de popularitat. Comença per les escoles. En Juanito pregunta: "¿Por qué Chile vive tan encerrado en sí mismo? Y también tengo curiosidad por saber dónde están los desaparecidos de Chile". El dictador dissimula, emprenyat. Hi torna al cap d'un any. Aquest cop és en Ramoncito qui pregunta: "Tengo dos preguntas. La primera: ¿Por qué Chile vive tan encerrado en sí mismo? Y la segunda, ¿Dónde está Juanito?"

El bloc recomanat Des de la terra de paper, de l'escriptor de Capellades Joan Pinyol
http://blocs.mesvilaweb.cat/jpinyol
Pinyol hi fa reflexions punyents, sovint cada dia, en un format que no és tant d'apunt com d'article. Per exemple, aquest diumenge explicava la llegenda de la reina del segle XIII que dóna nom a la Font de la Reina (sota Capellades i a peu del Capelló), probablement una de les poques fonts del món en la qual l'aigua raja dels pits de la figura (la reina) que li dóna nom.

Juny 2007

Abril 2007

Març 2007

Febrer 2007

Gener 2007

Desembre 2006

Novembre 2006

Octubre 2006

Setembre 2006