Avui atenem la petició de Maria Pastells
La meva germana, que té 21 anys i estudia química, se'n va a fer un Erasmus a Aberdeen, a Escòcia. M'agradaria regalar-li un llibre escrit o traduït al català que tingui relació amb la cultura escocesa, que la trama estigui situada a Escòcia... Si pot ser, que no sigui una cosa massa densa. Gràcies!


Ara que se celebra a Barcelona la Setmana de la novel·la negra, li recomanem un autor escocès d'aquest gènere. Es tracta d'Ian Rankin, el creador en 1987 d'un inspector anomenat Rebus (que en anglès vol dir jeroglífic), que ha generat tanta complicitat entre els lectors que a Edimburg fins i tot existeixen els Rebustours, unes excursions que permeten conèixer Edimburg a través de les novel·les d'Ian Rankin. En castellà RBA n'ha publicat un grapat, però en català només en trobarà una de traduïda, que és la recomanació d'avui:
Black & Blue, d'Ian Rankin LLL (Edicions 62), una de les més ambicioses i exitoses novel·les de la sèrie, en la qual l'inspector Rebus s'enfronta a un cas d'assassinat múltiple no resolt basat en fets reals. Llegir Rankin pot ser una bona manera de conèixer el territori, encara que la germana de la Maria no vagi a Edimburg sinó a Aberdeen, la ciutat on va néixer l'estimat Steve Archibald.

La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabre, LLL en traducció del francès al català d'Oriol Ponsatí-Murlà (Accent, 2007).
(Sona The River de Bruce Springsteen).
Els editors d'Accent recuperen una petita joia filosòfica. Les elucubracions que el poeta Palau i Fabre va redactar en francès per explicar-se (i explicar) els fragments conservats d'aquest presocràtic. La hipòtesi de Palau és que cada fragment és una resposta i ell, aleshores, s'imposa reconstruir la pregunta que el va generar. Elucubra, per tant. I després, publica la pregunta, el fragment d'Heràclit que en fa la resposta i un comentari filosòfic que ho contextualitza, matisa, il·lumina o obre noves vies. Heràclit ha passat a la història amb el sobrenom de l'obscur, i Palau, al títol en francès del seu treball, feia un joc de paraules entre el nom d'Heràclit i la claredat (la clarté d'Heraclite). Oposada a la visió estàtica de Parmènides, la idea de la realitat fluïda d'Heràclit té, avui, una lectura molt contemporània. Recuperar l'únic llibre de pensament filosòfic d'un poeta com Palau i Fabre és una operació digna d'elogi.

Els privilegiats, de Núria Perpinyà LLL (Empúries, 2007).
(Sona Here, there and everywhere de Paul McCartney).
Nova novel·la d'aquesta interessant autora de Lleida tan apreciada per la crítica com poc coneguda pel lector general. Aquí, ens veiem immersos en un ambient sorprenent, el de les sales del Museu Filantròpic propietat del senyor Quinci, i assistim a les existències aparentment rutinàries dels seus vigilants, privilegiats per viure en companyia d'obres d'art tan importants, que representen diverses cares de la condició humana. Els privilegiats és una antinovel·la d'acció o una novel·la d'inacció, que confronta l'estatisme de les situacions descrites amb la vivor dels neguits dels personatges i també una reivindicació d'un cert concepte de cultura entesa com a patrimoni que ha estat permanentment qüestionada durant tot el segle XX. Potser per vèncer aquesta aclaparadora inacció del seu plantejament l'autora intercala llargues tirallongues dels diàlegs que mantenen els personatges, a la manera d'una obra de teatre que va resseguint la novel·la. És aquesta dualitat, potser, el que més em grinyola. Tanmateix, una novel·la molt digna, que tots els vigilants de museu del país haurien de llegir, en comptes de tocar-se el nas.

Un pedigrí, de Patrick Modiano, LL en traducció al castellà de María Teresa Gallego (Anagrama, 2007).
(Sona Charnego de Loquillo)
Patrick Modiano és un dels autors vius més importants de la França actual, però la seva projecció exterior és minsa. Tot i això, en català disposem de sis novel·les seves: Barri perdut, Diumenges d'agost i La petita joia a Columna, Una joventut a 62 i Catherine a Cruïlla. Un pedigrí són unes memòries estremidores de la seva vida d'abans de començar a escriure. Modiano explica, amb fredor no exempta de tensió, la història de desamor entre el seu pare (jueu d'origen italià) i sa mare (actriu i ballarina belga), que es casen i tenen dos fills al París de postguerra. La parella compartirà edifici vint anys, però portant vides paral·leles, i Patrick creixerà envoltat de persones estranyes, estudiant en internats i amb una relació difícil amb tothom, llevat de son germà. La mort d'aquest germà l'acabarà de deixar en una indigència emocional de la qual, anys després, el rescatarà l'escriptura. Intensa i interessant, potser la llasta un excés de noms, dades i referències que són importants en l'àlbum d'emocions de l'autor però que arriben al lector una mica massa agrumollades

Acabem amb un bloc d'art i pensament: http://www.altacapa.com/
força ric en notícies i reflexions sobre la dita blogosfera i amb apunts literaris interessants. Un dels últims sobre l'autor japonès Kawabata, de qui s'ha reeditat recentment La casa de les belles dorments.

Avui atenem la petició dela llibretera de L'Espolsada, una petita llibreria de Les Franqueses del Vallès, que ens va sentir la setmana passada. Un dels oients va contraposar El noi del pijama de ratlles, del que parlàvem, amb una novel·la que li havia agradat més i que duia per títol Cometas en el cielo. Doncs bé, la Fe, de L'Espolsada, ens en diu l'autor -Khaled Hosseini- i ens explica que se n'ha rodat una pel·lícula els protagonistes de la qual han hagut de fugir de l'Afganistan per culpa de les amenaces integristes.

La Fe aprofita per recomanar-nos l'anterior novel·la de Hosseini, publicada en català per la mateixa editorial amb el títol de Mil sols esplèndids, Khaled Hosseini (Amsterdam Llibres), la història d'una amistat entre dues dones a l'Afganistan que sobreviuen a tota mena de penalitats.

El violí d'Auschwitz, Maria Àngels Anglada (Columna, 2008). LLLL
(Sona, Sonata en mi bemoll, de Mozart).
Reedició de la novel·la més divulgada d'Anglada, que surt alhora amb la reedició pel 30 aniversari de Les Closes, el seu debut com a novel·lista en 1978. El violí és la història d'un músic i luthier jueu pres al camp de concentració d'Auschwitz que diu que és fuster, fins que el comandant del camp, melòman, descobreix el seu ofici i l'exonera d'altres feines per fer-lo construir un violí que tingui un so perfecte. És una gran novel·la que, a diferència d' El noi del pijama de ratlles, no busca l'esgrima sentimental per retratar la gravetat moral del camp. La contraposició de l'elevació espiritual que implica la música culta amb la depravació moral que implica l'extermini ens corprèn sense pal·latius. Novel·la breu, contundent, bella, havia de ser portada al cinema a França amb guió de Jorge Semprún, però al final sembla que el projecte es va estroncar. Un relat que perdura.

Edición 2.0. Los futuros del libro, de Joaquín Rodríguez (Melusina, 2007). LLL
(Sona Video killed the radio star, de The Buggles).
Llibre que neix del blog homònim d'aquest doctor en Sociologia i expert en edició que ha treballat en diversos grups editorials. Rodríguez reflexiona en els seus apunts sobre l'impacte dels imparables avenços tecnològics en el món de l'edició. Manté una visió ponderada però molt crítica amb la postura d'estruç de molts editors de llibres, fa paleses moltes contradiccions en les quals incorren editors, llibreters i entitats gestores de drets quan s'afanyen a reaccionar contra propostes de difusió de textos per altres canals com les provinents de Google o Amazon. Ben documentat, comenta amb senderi els sagnants debats entre el copyright i el copyleft, les opcions de Creative Commons, l'aparició de múltiples crítics amateurs als blocs i, en definitiva, totes les noves circumstàncies del que ja s'anomena l'edició 2.0.

Tinc un dubte, de Rudolf Ortega (La Magrana, 2008). LLLL
(Sona Hermana Duda de Jorge Drexler).
Segon llibre d'aquest lingüista de ploma àgil i idees brillants, autor ja de l'assaig Sense pèls a la llengua (Empúries, 2005) en el qual articulava el concepte de Glotosfera per analogia a la Biosfera. Aquí trobem 250 epígrafs amb títol suggerent que expliquen i resolen els dubtes ortogràfics i gramaticals més freqüents de la llengua catalana. Un llibre amè, escrit amb traç vigorós de contista, que explica la gramàtica com qui explica històries, recuperant una vella tradició dels gramàtics no acadèmics que tracten la llengua com un personatge i que fins i tot feien gramàtiques en vers. El d'Ortega és un llibre en bona prosa, altament recomanable, que convé, avui més que mai, tenir a l'abast. A la tauleta de dia. Urgeix fer-ne una edició per a PDA.

El bloc recomanat

El d'un escriptor emergent: el mallorquí Melcior Comes, flamant guanyador del premi Pla.

http://melciorcomes.blogspot.com/

Comes, autor de quatre novel·les notables, forneix el seu blog amb les ressenyes que publica regularment al "Presència", suplement del Punt Diari. Unes ressenyes particularment ben escrites i documentades.

Avui atenem la petició de Maria Mas, que ens escriu de L'Hospitalet
Tinc una filla universitària que és molt estudiosa però en qüestions quotidianes va molt desorientada. Tot sovint em fa preguntes existencials que em descol·loquen i voldria donar-li algunes respostes. Per això busco un llibre que recuperi el menys comú dels sentits: el sentit comú.
El sentit de la vida, de Francesc Torralba LLL (Ara Lllibres, 2008)
El doctor en Filosofia i en Teologia Francesc Torralba sol dedicar els seus nombrosos llibres a esclarir qüestions clau de l'existència. El seu últim llibre és un breu assaig que repassa unes quantes obvietats amb la claredat que el caracteritza per dotar de sentit ple les nostres vides, des de les qüestions més materials fins a les espirituals. A cavall entre l'autoajuda i la reflexió filosòfica, Torralba demostra que té respostes clares a un catàleg variat de perquès que es resumeixen en un de sol: per què vivim?

El noi del pijama de ratlles de John Boyne, LL en traducció de Jordi Cussà (Empúries, 2007). En castellà a Salamandra.
(Sona First we take Manhattan de Leonard Cohen)
Una de les novel·les de més èxit aquest Nadal. Descriu la història d'una curiosa amistat entre Bruno i Schmuel: dos nens de nou anys que parlen cada tarda a banda i banda de la reixa que separa l'espai dels presoners jueus d'un camp de concentració nazi. Bruno és el fill de l'oficial en cap i Schmuel un presoner. Bruno està sol, però gaudeix de totes le comoditats. Schmuel viu amuntegat amb la resta de presoners. Tot i que està escrita en tercera persona, el punt de vista de Bruno contamina el relat, de manera que ens trobem amb dos personatges que tenen una comprensió molt parcial del que estan vivint. Sembla una variant de la pel·lícula "La vida és bella". Aquí el nen que viu la realitat com una fantasia és el fill del nazi. És un relat arrodonit, més que rodó, sensible i simpàtic, malgrat tot, però pel meu gust és un pèl esquemàtic, superficial i poc creïble.

1000 testimonis sobre Barcelona, de Lluís Permanyer LL (La Campana, 2007).
(Sona Barcelona de Freddy Mercury i Montserrat Caballé).
Col·lecció de mil fragments d'autor no català que parlen de Barcelona en els últims dos mil·lennis: Ariosto, Góngora, Quevedo, Dumas, Zorrilla, Valle-Inclán, Eco, Freddy Mercury, Woody Allen... Alguns molt interessants, a favor i en contra, (llegiu el de Borges i passeu-lo a la regidoria de turisme) però d'altres, meres citacions telegràfiques. Tot s'hi val si surt Barcelona: novel·les, cròniques, articles, cartes, cançons, declaracions (de quin "diari de viatge" surt la frase de Don Bosco?). Crestomatia, per tant, molt variada, irregular i extensa que equival a una recerca de "Barcelona" a Google. Un projecte nascut de la pulsió col·leccionista que potser tindria més sentit a la xarxa que no pas imprès en un llibre de 900 pàgines.
Don Bosco (1886). Diari de viatge: "Barcelona, sempre estimada i inoblidable".
Borges (1899) Cartas del fervor. Epistolari amb el seu amic Abramowicz: "Barcelona es una ciudad desagradable. Estoy tentado de añadir que es la última ciudad de la Península. Fea, vulgar, gritona"...

Temps líquids, de Zygmunt Bauman, en traducció de Raül Garrigasaït. LLL (Viena Edicions, 2007)
(Sona It's raining again de Supertramp)
Bauman és un dels sociòlegs més prestigiosos. Després d'anys de dedicació a estudiar els totalitarismes i l'holocaust, en aquesta última dècada ha analitzat les conseqüències de la globalització. En molt pocs casos, nous conceptes ultrapassen l'àmbit acadèmica i penetren en l'univers mediàtic -Fukuyama i la mort de la història, Habermas i el patriotisme constitucional... o l'últim cas: el famós elefant de Lakoff. Bauman ha llançat el concepte de temps líquid per definir l'actualitat, en oposició a les sòlides certeses del passat. La por omnipresent en el món desenvolupat, la flexibilitat imprescindible per adaptar-se als canvis constants, les conseqüències del capitalisme, la volatilitat de la memòria, la importància de saber oblidar per triomfar... Les anàlisis de Bauman són clares i suggerents, relacionades amb l'actualitat política de fons més immediata. Una bona manera d'il·luminar sense estridències el complex panorama mundial d'aquest principi de segle.

El bloc recomanat

El d'un escriptor emergent: el mallorquí Melcior Comes, flamant guanyador del premi Pla.

http://melciorcomes.blogspot.com/

Comes, autor de quatre novel·les notables, forneix el seu blog amb les ressenyes que publica regularment al "Presència", suplement del Punt Diari. Unes ressenyes particularment ben escrites i documentades.

Les benignes, de Johathan Littell. LLLLL Traducció al català de Pau Joan Hernàndez (Quaderns Crema). En castellà a RBA. (Sona Lily Marlène per Marlène Dietrich)

Una novel·lassa monumental que perdurarà per la seva mirada sobre la barbàrie nazi des dels ulls de l'oficial de la SS Max Aue. Un home culte, amb una història personal molt turmentada, orfe de pare i enamorat de la seva germana bessona, nacionalsocialista convençut, excel·lent escriptor d'informes tècnics, tant al front de Stalingrad com a Hongria o al camp de concentració d' Auschwitz, assessor del Reichsführer Himmler, idealista i lúcid sobre els crims (per a ell necessaris) del nazisme. En voldria destacar quatre punts.
1. Unes paraules clau d'Aue: "considero que mirar compromet tant la meva responsabilitat com fer".
2. La recreació versemblant dels debats polítics dels nazis i la discussió racional i coherent sobre qüestions d'intendència, com les infraestructures, els subministraments o la mà d'obra, amb el rerefons brutal dels crematoris o l'aniquilació dels jueus, dels gitanos, dels discapacitats, de tots els enemics. Excel·lentment documentada.
3. La comparació fonamentada amb les barbaritats comeses pels països aliats durant el colonialisme, o l'aproximació lúcida entre el nacionalisocialisme i el bolxevisme comunista: Hitler i Stalin.
4. L'exploració profunda de les relacions entre eros i tànatos, sobretot al final, en les tortuoses fantasies sexuals d'Aue a la casa de la seva germana.

Origami de Carlos Be LLL (Arola Editors, 2007)
(Sona Papiroflèxia en va de Pep Sala).
Notable obra teatral sobre els replecs de les relacions humanes, organitzada a partir de la pràctica física de la papiroflèxia (origami és el nom japonès d'aquest art del paper plegat). L'Origami de l'obra és un llibre en forma de triangle equilàter 10x10x10 cm que té 242 cares. En una casa una mica opressiva, un home mig autista controla les vides d'una dona gran i una criada. L'obra no explica una història, sinó moltes, i parteix de la base que la vida és com un full de paper, que sempre té dues cares, i el paper es pot anar doblegant i doblegant per crear noves realitats, sempre susceptibles de nous doblecs. En el segon acte, de ritme més àgil, l'Origami esdevé Imagiro, i els girs argumentals ens van sorprenent a cada desplegament d'un nou doblec. Obra molt ambiciosa, va guanyar el premi Born de Teatre el 2006 però serà difícil que la muntin, de manera que més val llegir-se-la per anar coneixent un valor sòlid del nou teatre, el vilanoví Carles Blanco Garcia, de nom artístic Carlos Be.

A l'encesa d'Albert Roig LLLL (Edicions 62, 2007)
(Sona Ets foc, de Fora des Sembrat).
Roig té fama de no ser un poeta senzill. Sovint els seus llibres de poemes van carregats de mots tortosins i la seva opció s'allunya de la claredat. A l'encesa contradiu volgudament aquest tòpic. D'entrada, perquè dos terços del llibre són evocacions del Brasil, en una fugida feliç dels seus paisatges poètics de sempre. A més, Roig inclou un poema dramàtic que recrea el mite de Dido i Enees, en el qual utilitza el català de Barcelona. Però Roig no es nega. Torna als paisatges del riu i de la mar, sempre des d'un cert erotisme. De fet el títol es refereix a la pesca que es fa de nits, amb llums. Coincidint amb el llibre, s'ha editat el compacte 'Salvatge cor', que aplega els temes amb música de Krishoo Monthieux i la poesia d'Albert Roig, un espectacle de videodansa que es pogué veure a l'Artenbrut el juny del 2004. Roig es fa gran.

Apropiacions degudes & cia LLL de Josep Domènech i Ponsatí (Edicions 62, 2007).
(Sona Desafinado instrumental. Si pot ser, la versió de Kenny G)
Aquest poeta, que porta tot el cos tatuat amb els versos que més empremta li han deixat i sol traduir poetes brasilers al català, ens ofereix el seu tercer llibre de poemes. La de Domènech i Ponsatí és una poesia juganera, que fa del llenguatge un personatge principal. Gran coneixedor de la literatura brasilera, el seu català de l'Empordà s'empelta de termes portuguesos i ateny un ritme de samba. Un exemple. Dedica un poema al mallorquí Biel Mesquida, l'omple de mots illencs i li posa per títol "Res no és mesquí: tot és Mesquida". Acaba així: "Desig foraviler/ escrit de fresc/ ben a punt de pastora mia/ Pedres de sant llúcia/ en folis verjos./ Mentre la llengua fa el cuec/ l'oblit no té futur/ Ara demano téntol". A l'Alcover-Moll descobrim que Fer téntol: és suspendre o interrompre un joc (entre infants), verjos és el masculí de verges i fer el cuec vol dir morir-se, altrament, fer l'ànec.

El bloc recomanat

http://www.transformacions.blogspot.com

L'objectiu que es proposa en aquest bloc consisteix a escriure variacions a partir d'un text base, un fragment del conte "El mar" de Mercè Rodoreda. Des del 9 de novembre, gairebé 80 variacions del mateix text, però escrites d'una altra manera, com els Exercicis d'estil de Raymond Queneau.

Les benignes, de Johathan Littell (II). Traducció al català de Pau Joan Hernàndez (Quaderns Crema). (En castellà a RBA).
(Sona Lily Marlène per Marlène Dietrich).
En el segon terç de la novel·la el Hauptsturmführer Max Aue és enviat a Stalingrad amb una missió no gaire definida en plena davallada de les posicions alemanyes. La descripció de la desfeta nazi al front rus ens és narrada en primera persona. Hi ha molts episodis memorables, entre els quals destaca una conversa a fons amb un dirigent bolxevic capturat pels nazis durant la qual es fan evidents un seguit de coincidències entre les ideologies nacionalsocialista i la bolxevic, en una projecció que inevitablement remet a la parella de carnissers Hitler-Stalin. La miraculosa supervivència de Max Aue ens és narrada com un deliri. Acaba condecorat i perplex, en una Alemanya interior que ja comença a viure les restriccions de la llarga campanya militar. La novel·la entra llavors en una fase introspectiva de la complexa vida sentimental d'Aue, que retroba la seva única germana (i únic amor), casada amb un militar invàlid de la primera guerra mundial i contrària a Hitler. Un fragment d'una de les seves converses sembla expressar la idea clau de l'Holocaust:

-I quan disparaves contra aquella gent, ¿què senties?
Vaig contestar sense dubtar: "El mateix que quan mirava com disparaven altres. Des del moment que cal fer-ho, no importa gaire qui ho fa. I a més, considero que mirar compromet tant la meva responsabilitat com fer.

La setmana vinent, l'últim terç d'aquesta novel·la que no hauria de faltar a cap carta als Reis dels més lectors.

Posem un nen de nou anys dels que tot just comença a fer preguntes compromeses als pares sobre què feien de joves.
Les galetes del Saló de Te Continental, de Josep Maria Fonalleras. (Cruïlla, 2007)
Una nena i el seu avi veuen, en una exposició sobre la Guerra Civil, una foto que engega la memòria de l'avi. I aquests records fan que, a partir d'aquell dia, mentre berenen plegats l'avi comenci a explicar-li com van viure la guerra molts nens. Un bon relat sobre l'amistat.

Una nena de dotze anys, xerraire i fantasiosa, que s'empassa els Harry Potters en dos dies, que després quan va al cinema a veure la pel·li sempre diu que era el millor el llibre i que fins i tot es va atrevir amb El senyor dels anells.
L'emperadriu dels Eteris, de Laura Gallego García (traducció al català d'Emma Piqué). (Bromera, 2007) (en castellà a Alfaguara)
Hi ha una terra llegendària en la qual es diu que no existeix el patiment. La novel·la narra un rescat arriscat en un món de gel banyat per la llum d'un estel blau. Per als amants de la fantasia i, sobretot, els que van xalar amb la trilogia "Memòries d'Idhun" de la valenciana Laura Gallego.

Ara anem a l'adolescent, que potser llegia molt de nen, però que últimament només té temps per a la play, l'mp3 o la wi.
Llibre de les Brandàlies, d'Àngels Gregori (Edicions 62, 2007)
Tractament de xoc amb un llibre de poemes d'una autora valenciana molt jove que ens mostra, d'una manera molt directa l'ànsia que sent durant el pas de l'adolescència a la joventut. Poemes de xoc, com aquest "Manual d'instruccions": Ompliré la pica de granotes/ i em capbussaré tot d'una./ De vegades ni així s'ofega el seny.

Ara imaginem-nos la mare de la casa, una senyora de cinquanta anys, bona cuinera i amant de la novel·la de misteri.
Desig de foc, de Jordi Cervera (Meteora, 2007)
Un cuiner que treballa en un hostal té el somni de poder dur una bola de foc a la mà des que va conèixer, de nen, un faquir. L'erotisme, la gastronomia i la il·lusió són els eixos d'una novel·la que acaba amb un receptari de Santi Santamaria.

Ara imaginem-nos el pare de la casa, amant de la història i lector impacient, que exigeix a una novel·la que hi passin coses.
Forasters, de Rafael Vallbona (Columna, 2007)
Un thriller històric situat en la Europa d'entreguerres, que comença a Barcelona el 1915 i acaba a la Cerdanya el 1943. Hi apareixen tota mena de personatges desarrelats, des de nazis, resistents francesos, gàngsters, obrers de la CNT, pistolers de la patronal i espies.

L'avi setciències, de curiositat insaciable i més "de ciències" que no pas "de lletres", que sempre guanya tothom jugant al Trivial. El mayor secreto de la humanidad, de Moisès de Pablo i Joaquim Ruiz (Suma de letras, 2007)
La història d'un científic i una agent secreta que investiguen un seguit de robatoris que succeeixen en museus de tot el món: el dit de Galileu, el cervell d'Einstein, la llibreria d'Edison... Un plantejament proper al que va fer El món de Sofia amb la filosofia, però repassant grans moments de la ciència.

Finalment, al tiet una mica tocacampanes, que diu que no ha llegit res que valgués la pena des de Els pilars de la terra de Ken Follett. Un món sense fi, de Ken Follett (Edicions 62, 2007) Traducció de Concepció Iribarren. En castellà Random House Mondadori.
La segona part de Els pilars de la terra, situada també a Kingsbridge per Follett, però dos-cents anys més tard, en plena Pesta Negra, amb tot de protagonistes que són descendents dels personatges de la primera novel·la i novament la catedral al bell mig de tot.

Maig 2008

Abril 2008

Març 2008

Febrer 2008

Gener 2008

Desembre 2007

Novembre 2007

Octubre 2007

Setembre 2007

TEMPORADA 2006-2007