Avui atenem la petició de Jaume de Sabadell.
Em passa sempre quan algun autor important que no conec mor o li donen un premi. Que no sé per on començar. Voldria demanar una bona porta d'entrada a l'obra de Josep Palau i Fabre, ara que les coses que han sortit als mitjans me n'han fet agafar ganes.



La tesi doctoral del diable, conte i recull de contes dels anys vuitanta, i  El peix, recollits posteriorment a Contes de capçalera LLLL (Proa, 1993) i completat amb La metamorfosi d'Ovídia i altres contes LLL (Proa, 1996). Pel que fa a la poesia, un llibre imprescindible, els Poemes de l'AlquimistaLLLLL (1952, reeditat en reelaboracions diverses). Vet aquí una bona manera d'entrar-hi.

Les senyoretes de Lourdes de Pep Coll (Proa, 2008). LLLL (Sona "The Miracle" dels Queen).
El flamant premi Sant Jordi d'enguany novel·la l'extraordinària història de Bernadette Soubirous (la Bernadeto), protagonista de les visions (en ple Carnaval) a la gruta de Massabielha, sobre la qual es construirà la gran superfície dels miracles que és Lourdes. Coll ens explica la història des d'un narrador i des de la veu de la nena visionària. Al principi, li costa una mica d'arrencar i mai no acaba de vèncer el lector per KO, però és una novel·la rigorosa que manté en tot moment l'interès per una història extraordinària. El millor, la sensació de viure pas a pas els moments fundacionals d'un pol d'atracció de turisme pietós (o llastimós) de primera magnitud. El territori narratiu de Coll sempre té a veure amb el Pirineu, i aquí la cultura occitana (o gascona o bigorresa) també hi té un paper. Ja a l'última novel·la, El salvatge dels Pirineus (2005) Coll demostrava haver fet un pas endavant en la seva trajectòria de recopilador de llegendes i novel·lista juvenil. Aquí ho confirma. Un Sant Jordi correctíssim, doncs, al qual no li caldrà cap miracle per trobar lectors.

Postal de Copacabana , de Stefanie Kremser,LLL en traducció de l'alemany de Ramon Farrés (Club Editor, 2007). Sona "Local Hero" de Mark Knopfler.
Traducció de la primera novel·la de Stefanie Kremser, revisada per l'autora, que ara viu a Barcelona i coneix bé el català. Ens trobem a Copacabana, però res a veure amb Cuba. Copacabana és el primer poble bolivià venint de Perú, prop del famós llac Titicaca. És un enclau turístic, amb ruïnes inques properes. Bàsicament és una novel·la de dones, tres generacions: l'àvia que es va enamorar d'un alemany que venia aspirines per la selva; una mare vídua, guapa i sofisticada que fa d'hostessa de vol i és temuda per la resta de dones del poble perquè no els foti els marits; i finalment la filla, una jove somiadora que col·lecciona postals d'arreu del món. La vida al poble és rutinària. La gent està enganxada a una telenovel·la. Hi ha enraonies. Arriba un home ric que els vol comprar la casa familiar per fer-hi un hotel. I, poc o molt, això és el que passa. Però és una d'aquelles novel·les delicioses que desprenen sensacions també a través del que no passa. I la sensació que pot tenir el lector de Postal de Copacabana és una estranyesa general relacionada amb el lloc

Viatges literaris a la Polinèsia: Aurora Bertrana, Josep Maria de Sagarra, de Marta Vallverdú i Borràs LLL (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008). (Sona música polinèsia)
Llibre d'estudi literari rigorós, prolix i especialitzat, però també interessant per a un lector ampli. Fins i tot recomanable per a qui planegi fer algun viatge a la Polinèsia. Perquè Marta Vallverdú analitza i compara dues obres importants de la nostra literatura situades a Tahití: Els paradisos oceànics (1930) d'Aurora Bertrana i La ruta blava , de Josep Maria de Sagarra, escrita durant el seu llarg periple polinesi durant la guerra civil però que, en català, no sortirà publicada fins a 1964. L'obra d'Aurora Bertrana és més propera a la crònica periodística mentre que la de Sagarra pren una volada literària molt intensa, però en tots dos casos el valor afegit, que Marta Vallverdú contextualitza molt bé en el marc de la literatura europea, és l'exotisme. Tahití i, en general, l'univers polinesi són a primers de segle XX una mena de paradís terrenal en el qual fins i tot els homes i les dones vesteixen a la moda d'Adam i Eva.

Acabem amb una proposta internauta que és a punt d'acabar.

http://www.conte2008.com/

"El conte del 2008", ha estat una proposta de fer un conte col·lectiu, amb tres regles bàsiques: 1) ser coherent amb el que ja s'ha escrit; 2) seguir la trama i 3) escriure com a màxim una sola vegada al dia.
La trama, amb alguns personatges cubans i d'altres de tan il·lustres com el rei Lluís de Baviera, parteix d'un 29 de febrer. Per això, demà acabarà.

Comencem pel Consultori de lectures recomanades per a alguna circumstància especial. Podeu enviar les vostres peticions a lecturalia@catradio.cat . Quina atenem avui?
L'Andrea, que es escriu des de L'Hospitalet del Llobregat.

La primera setmana de març estrenaré l'AVE per anar a Madrid. Voldria que em recomanessiu un llibre adequat per llegir-me'l en el trajecte. No cal que vagi de trens, però potser em faria gràcia. Ah, i que no sigui ni Estranys en un tren de Patricia Highsmith ni Assassinat a l'Orient Express d'Agatha Christie.

Recomanàrius
Avui, una triple recomanació ferroviària, tres novel·les del catàleg d'Edicions 62: un Simenon magistral: - L'home que mirava passar els trens-, la història d'un factor ferroviari durant el III Reich que Bohumil Hrabal explica a Trens rigorosament vigilats i, finalment, una novel·la de Toni Sala que explica la fugida d'un home innominat que no sap on va: Rodalies .



La batalla de Walter Stamm de Melcior Comes (Destino, 2008). LLL (Sona "Give Peace a Chance" per Plastic Ono Band o una altra versió).
Novel·la d'acció vertiginosa que ressegueix la història d'un jove universitari alemany condemnat per alta traïció al III Reich a un camp de concentració i posteriorment destinat al fallit setge de Stalingrad. A Comes no li tremola el pols. Condueix al lector per un reguitzell de malvestats. Descriu l'atrocitat amb fermesa. S'esforça per evitar digressions i concentra tot el múscul en narrar. Però, alhora, la velocitat de les desgràcies té un punt de videojoc. Els personatges, ni tant sols en Walter i el seu inseparable Kiefer, no prenen relleu de tan envoltats pels cadàvers que constantment apareixen. És la guerra, esclar, i és l'horror, perfectament descrit amb profusió de recursos però sense aturar-se mai gaire en cap meandre. Hi ha, això sí, una posició moral clara de Walter davant la barbàrie. La convenció narrativa (un Walter ancià, després descobrim que retirat a Mallorca, ens ho explica tot) juga a la contra de la novel·la entesa com a artefacte d'acció, perquè resta incertesa a les moltes situacions límit de la guerra que ens descriu. Sabem del cert que el protagonista sobreviu, de manera que ho llegim sense aquesta tensió afegida. En tot cas, barretada per la capacitat que Melcior Comes mostra a l'hora d'enfrontar-se tècnicament a la guerra, però no llancem els birrets a l'aire, encara.

Gramàtica de la fantasia , de Gianni Rodari, en traducció al català de Teresa Duran (Proa, 2007). LLLL
(Sona "Batiscafo Katiuscas" d'Antònia Font a "Coser i Cantar")Magnífica traducció de la contista Teresa Duran d'un clàssic de la creativitat en l'àmbit pedagògic, redactat per Gianni Rodari dècades després d'haver fet uns cursos sobre l'inaprehensible "art d'inventar històries". Els capítols, breus, contenen trucs de la cuina de l'escriptor entès com a inventor d'històries que parteix de la gran potència d'un xoc tempestuós: la fantasia infantil i les possibilitats del llenguatge verbal. Rodari analitza les rondalles populars, però proposa mètodes per inventar endevinalles (partint de la resposta), contes (el joc d'hipòtesis inherent al "què passaria si..."), els errors creatius i tants altres àmbits. La traducció de Teresa Duran, com no podria ser d'una altra manera, és una adaptació a l'àmbit català, perquè molts dels mecanismes que proposa Rodari es basen en la manipulació del llenguatge i el joc verbal és específic en els seus exemples i universal en els seus mecanismes. Recomanable per a mestres, però també en general per a tothom interessat en la creativitat.

Rapala , de Jaume Subirana
( 2008). LLLL
(Sona "River" de Joni Mitchell).Quart llibre de versos del poeta i prosista blocaire (Flux) Jaume Subirana. Rapala parteix de l'esquer de pesca inventat fa gairebé cent anys pel pescador finès Lauri Rapala, al llac Paijanne. Una rapala és un peix de mentida que sembla que nedi una mica tort, i per això atreu els peixos. Subirana utilitza aquesta art de pesca per atrapar la nostra mirada de lectors en els seus poemes pulquèrrims. Hi ha referències directes a la pesca fluvial, reflexions sobre l'escriptura ("l'enigma és donar forma/ a l'aigua, a la paraula") i un bellíssim poema en castellà explicant a uns amics de Madrid la mort de Maria Mercè Marçal, entre d'altres delícies que fan de Rapala el millor llibre de poemes de Subirana fins ara. Molt recomanable. Una mostra breu seria un poema que al meu barri llegiríem els divendres: "El dia dels trastos". "Baixo amb un sac d'estelles velles,/ la tele sense imatges/ i el ninot de cartró./ Em deixen a la cantonada,/ ran del contenidor."

Acabem amb el bloc Flux , del mateix Subirana, ja un dels blocs literaris amb més pedigrí de les lletres catalanes






http://jaumesubirana.blogspot.com/
El seu apunt del dimarts 19 demostra que els lletraferits com Subirana saben aplicar la mirada a tot. Duu per títol la setmana fantàstica i fa així: "Diumenge el Barça es va posar a cinc punts de la Cosa, ahir Espanya i Rússia es van donar la mà a l'escena internacional com no ho feien des del 36, avui Fidel Castro ha renunciat a la presidència de Cuba i demà l'AVE arriba a Barcelona. Qui ha dit que hi ha coses impossibles?"

Avui atenem la petició de Maria Pastells
La Rosa, que ens escriu des de La Seu d'Urgell. El meu germà treballa de vigilant de museu. Es passa el dia llegint, suposo que d'amagat del seu cap, i voldria regalar-li una novel·la d'autor català. Què em recomanes?


Els privilegiats, de Núria Perpinyà LLL(Proa, 2007).
Doncs no he tingut cap dubte, perquè fa poques setmanes vam recomanar l'última novel·la de la Núria Perpinyà, situada justament a les sales d'un Museu Filantròpic i els seus protagonistes en són els vigilants. El germà de la Rosa s'hi trobarà com a casa.

Només socis de Ferran Torrent (Columna, 2008). LLL
(Sona "Diamonds are a girl's best friends" de Marilyn Monroe).
Novel·la negra de Butxana, un dels personatges clàssics de les primeres novel·les de Torrent, també present en aquesta última etapa. Com si Torrent tanqués el cercle que va obrir amb No emprenyeu el comissari i hi volgués aportar el bagatge autoficcional del Gràcies per la propina. Mort el gran Barrera, i integrat el poc atractiu comissari Tordera, la contrafigura de Butxana és l'escriptor amb crisi d'idees Ferran Torres, el trassumpte del propi Torrent. El detectiu Butxana, retirat després d'una pseudoestafa al polític Juan Lloris, ja gairebé no baixa a la ciutat, fins que es veu embolicat en un afer d'espionatge que implica el Mossad i la Cia. L'argument està ben travat, tot i la voluntat d'aclarir fets descrits en anteriors novel·les. El ritme, impecable. Els personatges, desencantats i ambigus, però sempre amb codi ètic. Torrent en estat pur, que diu l'anunci. A la solapa encara diu més: diu que és un "divertiment" i ben divertida que és.

Com dir-li adéu, de Cécile Slanka, LLL en traducció al català d'Anna Torcal i Salvador Company, i pròleg de Sílvia Soler (Proa, 2007). En castellà a El Aleph.
(Sona "Bye, bye, love" de Simon & Garfunkel).
Un llibre singular. Gairebé cent notes de comiat d'homes que deixen dones i dones que abandonen homes. Slanka pren la tradició dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau i utilitza estratègies diferents per a la mateixa finalitat: dir adéu amb una nota. En aquest cas, la traducció catalana és molt més acurada i fidel que la castellana. Per exemple, quan l'autora fa un comiat a la Perequiana amb un text monovocàlic, en català s'esforcen per escriure un text només amb es i, en canvi, la traductora castellana tira pel dret i ho tradueix literalment. En llegirem dos per veure quin pa s'hi dóna: "Edipiana" i "Deductiu".

La pregària de la porta, de Juanjo Fernández LLL (Claret, 2008).
(Sona "I say a little prayer" d'Aretha Franklin)
Un altre llibre singular. Un pare (i professor), catòlic practicant a la comunitat barcelonina del Clot, descobreix un bon dia que, més enllà de beneir la taula, mai no resa a casa amb els seus fills i decideix passar a l'acció. Se li acut d'escriure una pregària diferents cada dia i penjar-la en un lloc visible. Després d'uns quants dubtes, el lloc triat és la porta de casa (per dintre), de manera que, abans de sortir cada matí, prenen el costum de fer la seva pregària. Tan senzill i tan difícil com això. Aquest llibre recull una selecció d'aquestes pregàries, amb dibuixos inclosos. Són pregàries prosaiques, que parlen de les orelles que els ha donat el Senyor i coses així. Després de sentir a parlar alguns membres de la jerarquia eclesiàstica, recomforta veure que els cristians de base existeixen. Pot ser un llibre útil per a creients que no saben gaire com transmetre-ho als seus fills.

Acabem amb un bloc que acaba de néixer.
http://romances.blogia.com/.
Es diu romanços! i aposta per la lectura en tres llengües romàniques: Et ve de gust que et vinguem amb romanços?. T'agana que te'n biengamos con romanzes?. ¿Te apetece que te vengamos con romances?
El promou un tal Chorche Romance, que fa pinta de pseudònim, i comença amb un text de Borges que per a mi és el primer manament: "¿qué es un libro en sí mismo? Un libro es un objeto físico en un mundo de objetos físicos. Es un conjunto de símbolos muertos. Y entonces llega el lector adecuado, y las palabras -o, mejor, la poesía que ocultan las palabras, pues las palabras solas son meros símbolos- surgen a la vida, y asistimos a una resurrección del mundo".

L'autor és Jaume Cabré, un narrador en l'obra del qual la música té un paper central. Començant per una novel·la del cicle conegut com de Feixes: Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984; Proa, 2004) seguint pel llibre de relats que el tanca: Llibre de preludis (1985, Proa, 2002) i acabant per L'ombra de l'eunuc (1996), una novel·la situada en els anys convulsos del final del franquisme i la transició, des de la perspectiva generacional de Cabré, personificat en el personatge Miquel Gensana. A banda, la novel·la reflexiona sobre el fet creatiu, amb especial èmfasi en el musical i, segons admet Cabré, l'estructura de tot el relat està inspirada en l'estructura del "Concert per a violí i orquestra" d'Alban Berg.
(Sona Summertime, de Charlie Parker)

Les altres dues recomanacions són dos llibres clàssics. D'una banda El contrabaix, de Patrick Süskind, en traducció de l'alemany al català de Carme Gala i per l'altra El perseguidor y otros relatos, de Julio Cortázar, un fantàstic relat, a la frontera de la novel·la breu, inspirat en la figura de Charlie Parker.

Acabem l'edició de butxaca de Lecturàlia amb un web musical que també ha generat alguns llibres. L'invent d'un joc inspirat en el famós sudoku per part dels germans catalans Bernat i David Puertas, informàtic i professor de música. Tal com es pot veure al web www.sidokus.com, el procediment és el mateix, però en comptes de combinar xifres, cal combinar notes musicals sense repetir-les a cap columna ni fila. Al final, amb les caselles marcades, es forma la melodia oculta.

Maig 2008

Abril 2008

Març 2008

Febrer 2008

Gener 2008

Desembre 2007

Novembre 2007

Octubre 2007

Setembre 2007

TEMPORADA 2006-2007