L'home que va engegar la Revolució dels Clavells a Portugal amb una cançó a la ràdio

No tothom pot presumir d'iniciar una revolució. Manuel Tomaz sí. Ell és l'home que va posar en marxa la Revolució dels Clavells a Portugal. En la tranquil·litat de casa seva, li agrada rememorar detalladament les hores prèvies d'aquella històrica jornada. 

Guarda com un tresor la gravadora que va fer servir aquell dia per donar el senyal que esperaven els militars sublevats. Ell tenia un programa a Ràdio Renaixença i un periodista col·laborador li va demanar si volia participar en una revolució.

"Ha de ser avui. Jo vaig preguntar: 'Què ha de ser avui?' Ens han demanat que transmetéssim 'Grândola Vila Morena' com a senyal d'una revolució que hi haurà al país i vull saber si tu estàs amb mi o si podem comptar amb tu, i vaig dir: 'Ok'."

Manuel Tomaz va acceptar l'encàrrec en el més sigil·lós secret, dins una església, i es va activar ràpidament. Era el 24 d'abril del 1974. Tenia part del programa d'aquella nit gravat, calia fer-hi canvis i tornar a passar la censura.

Les instruccions eren clares: "Grândola Vila Morena", de José Afonso, havia d'anar acompanyada d'una estrofa recitada per davant i per darrere perquè no hi hagués confusions si per aquelles coses de la vida algú en alguna altra emissora decidia posar la cançó. L'hora, les 00.20.

"Era el senyal que determinava l'arrencada de totes les unitats del país per a les diverses operacions que cada home havia de fer per prendre el poder a Portugal."

Ara té 72 anys i encara treballa de realitzador per a l'RTP, la ràdio i la televisió pública de Portugal. Es va escollir Ràdio Renaixença perquè era d'àmbit nacional, i el seu programa, "Límite", perquè començava a la mitjanit. Ell, però, no coneixia els protagonistes.

Una sublevació militar amb idees progressistes

El cop contra la dictadura el va liderar un moviment d'oficials intermedis, la majoria capitans, que havien participat en les guerres colonials que dessagnaven Portugal, tant a nivell humà com econòmic, a Moçambic, Angola i Guinea Bissau. Tots els joves en edat militar temien aquests fatídics destins.

El règim de Salazar s'havia fet molt impopular. La dictadura era llarga, des del 1926, i opressiva. António de Oliveira Salazar havia tingut una hemorràgia cerebral i havia estat substituït per Marcelo Caetano, un govern envellit i anquilosat amb un model econòmic que havia fet de Portugal el país més pobre de l'Europa occidental.

La primera reunió clandestina de capitans es va celebrar a Bissau, el 73. Es van constituir en el Moviment de les Forces Armades i es va anar covant el malestar fins que es va decidir l'enderrocament del règim per la força. Otelo Saraiva de Carvalho va liderar el comandament de l'alçament des de la caserna de Pontinha a Lisboa.

L'altre senyal, el nacional, va posar en marxa les diferents unitats a tot el país. Un cop gairebé incruent. Van morir 4 persones a mans de la policia política. La població es va sumar amb entusiasme a la revolució. En poques hores el règim va caure. Els capitans proclamen un programa que l'anomenen de les tres D: democratitzar, descolonitzar i desenvolupar immediatament.

Els valors de la Revolució, en perill amb una extrema dreta en auge

Al convent do Carmo hi treballa sense descans la comissió del cinquantenari. Aquí es va atrinxerar Marcelo Caetano, l'últim autòcrata, abans de rendir-se. Aquesta comissió va arrancar el 2022 amb un gran simbolisme: el dia que Portugal portava més dies de democràcia que de dictadura.

La seva missió no és recordar només els fets sinó també, i sobretot, subratllar la seva importància avui i en el futur. La pujada de l'extrema dreta de Chega en les eleccions del mes de març, tercera posició i 50 escons, ha disparat totes les alarmes. Maria Inácia Rezola,
comissària del cinquantenari, adverteix que avui en dia "som encara més responsables d'alertar de la importància de les conquestes adquirides i de la importància del que va canviar".

Memòria i futur. Una campanya destinada sobretot als joves, que no van viure la dictadura i que ni s'imaginen com era el dia a dia sense llibertat. Per això una de les accions més populars és a les xarxes, amb el hashtag #no podies.

Es busca explicar als joves el que significava viure sota una dictadura, el que no es podia fer: #nopodiesviatjarlliurament, #nopodiesvotar, #nopodiesexpressar-te, #nopodiesreunir-te o #nopodiesferunpetó.

Una dictadura oblidada?

Pels que sí que van viure aquella etapa, el 25 d'abril és dia d'emocions i de records. Fernanda Cardoso tenia 27 anys i recorda una gran alegria. Ens explica que va sortir al carrer de la mà del seu fill petit perquè tenia la necessitat de viure el moment, malgrat que les amigues li deien que no sortís perquè era perillós.

Li venen a la memòria totes les vegades que es va haver de mossegar la llengua sota la dictadura, com quan va haver d'anul·lar una visita de turisme a Espanya perquè necessitava el permís del marit que es trobava a l'estranger.

Jo podia votar, però les dones sense estudis no, denuncia. I afegeix amb una mirada plena de picardia: "Per a les dones la caiguda del règim de Salazar va significar l'alliberament."

I va ser precisament una dona qui, involuntàriament, va facilitar el símbol d'aquella revolució. Celeste Caeiro tornava a casa carregada de flors i va donar un clavell a un soldat, que el va posar al canó del seu fusell per deixar clar que no pensava disparar. Poc s'imaginava Celeste que el seu gest es convertiria en tota una icona.

50 anys més tard, els protagonistes creuen que si s'haguessin preservat més els valors de la revolució, com la sanitat de qualitat, salaris dignes o el dret a l'habitatge, l'extrema dreta no hauria guanyat tant de pes a les recents eleccions. I és que la majoria de la població portuguesa va néixer després d'aquell 25 d'abril.